Ara és Bèlgica, però podia haver sigut qualsevol altre entitat, causa o cosa. Una manera de fer que ha mantingut Espanya, tan cofoia de ser com és, orgullosa de tenir la raó, parapetada en una autosuficiència testosterònica. Del "¡Que inventen ellos!" al "Si ellos tienen Onu, nosotros tenemos dos", exemples de com la crisi catalana, en ple 2017, treu a flotació el millor de cada casa. En el cas que ens ocupa, en forma d'improperis, de tossuderia grotesca, d'acoso y derribo, de venjança a ultrança, i sempre amb la raó suprema del garrot sota el braç. Sense acceptar la dissidència, ni cap altra visió del món que no sigui la seva.

Si l'exprimer ministre belga Di Rupo titlla Mariano Rajoy de "franquista autoritari", surt González Pons i li etziba que és un "ignorant". Si Ségolène Royal critica que s’hagin empresonat els consellers per qüestions "ideològiques", apareix la Brunete més tronada per repartir improperis amb la màxima celeritat. Si John Carlin intenta ser crític amb les rampoines d'aquesta democràcia que patim, és fulminat d'El País, com abans ho han estat uns quants articulistes que podien "desviar-se" de la línia oficial de pensament unívoc.

Fets que no demostren que el franquisme estigui tornant: és que mai no havia marxat. Cada dia en veiem els efectes, accionats des de Catalunya amb aquestes ganes de canviar-ho tot i de ser millors –com a realitat sobirana, però també com a persones–, en aquesta voluntat granítica que ha acabat provocant una caiguda de màscares massiva. Mentre el govern central continua totalment enrocat, el sobiranisme segueix apostant pel valor de la resistència, de l'enteniment, de la raó, del diàleg, del voler escoltar i de la predisposició a parlar-ne. Deixant en evidència qui va per altres vies.
 
Ara li toca el rebre a Bèlgica, convertida en l'ase dels cops de la insensatesa i l'odi exacerbat. Qui sap si això potser acabarà demostrant que l'estratègia "a l'exili" de Carles Puigdemont era la correcta. Qui sap si acabarà posant en evidència un sistema judicial, fallit i corcat, que és capaç de fer entrar a presó a vuit persones en un sol matí. Qui sap si acabarà demostrant que el món ja no ens mira a nosaltres, sinó a un Estat desfermat que fa bandera de la seva desraó.