Totes les campanyes electorals tenen un punt d’espectacle, inclouen una imatge, una frase, un gest, unes paraules que surten de la normalitat formal perquè adquireixen un cert caràcter estrambòtic, diferent, que no encaixa amb el discurs dominant, generalment avorrit, trist i previsible. La immediatesa, la fugacitat, el caràcter moridor de qualsevol notícia al ritme vertiginós de l’època contemporània, amb l’ajut inestimable de mitjans de comunicació i xarxes socials, afavoreixen la teatralitat d’algunes promeses electorals, en el sentit que semblen estar més pensades per a cridar l’atenció del destinatari i suscitar comentaris de reacció de sorpresa entre la gent que no pas perquè esdevinguin realitat un dia.
 
De promeses electorals n’hi ha de moltes menes, sovint mancades de tota credibilitat, impensables ja des del minut zero, cridaneres per demagògiques, de manera que, a vegades, fa tot l’efecte d’un concurs de disbarats per veure qui la diu més grossa. Però també de tan estranyes, inusitades, inesperades, que, lògicament, acaben per acaparar l’interès de qui les llegeix o les sent. Durant la darrera campanya electoral per a constituir les Corts espanyoles de la monarquia, hi va haver un parell de forces polítiques que van prometre que promourien la convocatòria d’un referèndum, no pas d’autodeterminació, sinó per decidir si Espanya havia de continuar sent una monarquia o bé havia d’esdevenir una república.
 
En principi, tot feia pensar que les forces en qüestió havien de tenir un parell de característiques que les identifiqués clarament: havien de ser partits d’esquerra o, si més no, progressistes, o, pel cap baix, liberaldemòcrates, i, lògicament, s’havia de tractar d’organitzacions polítiques espanyoles que, de manera ben legítima, es plantejaven quina forma d’Estat era la més convenient per al seu país. Aparentment, doncs, tan sols podria tractar-se del PSOE o de Sumar, atès que a Espanya no hi ha cap partit parlamentari liberal o de centre democràtic.
 
Però, no, no era el cas. Vet aquí que qui volia fer un referèndum per decidir si Espanya havia de ser monarquia o república eren ni més ni menys que els dos partits independentistes bascos i catalans més importants actualment. Vaig haver de llegir la informació més d’un cop, convençut que es tractava d’una notícia falsa, d’una ocurrència dolorosa o d’una simple broma de mal gust. No ho era. Cosa insòlita en la història de l’independentisme internacional, mundial, universal, còsmic, interplanetari, galàctic, els partits que figura que volen separar el seu país d’un Estat, Espanya en aquest cas, es plantegen de triar en referèndum com ha de ser l’Estat del qual volen separar-se. Una decisió, aquesta, francament “novedosa”, que diuen ara.
 
La veritat és que ja fa temps que no entenc res. Que se’m fan difícil de comprendre afirmacions i promeses, moviments i pactes, declaracions i decisions, que semblen ser més el resultat d’una improvisació pura i dura, per manca d’arguments superiors, propostes constructives i iniciatives necessàries, al marge de tota lògica i qualsevol estratègia rigorosa, potser perquè, lamentablement, no n’hi ha cap. Més aviat es deu tractar d’allò que un amic independentista cors em definí, pel que fa a certs dirigents de tots els nivells, amb una relació de dependència laboral absoluta amb les seves sigles, del dur desig de durar, d’allò que aquí la saviesa popular resumeix amb aquesta frase: qui dia passa, any empeny.
 
Un procés d’emancipació nacional és, abans que qualsevol altra cosa, nacional. No és el mateix, no és idèntic, no és igual que qualsevol altre, ni per la forma, ni pel fons, ni pel ritme, ni pel llenguatge, ni pel calendari, ni pel perfil social dels suports que rep, ni per la història nacional que cada país arrossega en el seu combat, ni per l’estratègia nacional que segueix cadascú, d’acord amb la seva pròpia realitat... nacional! Per això se’m fa incomprensible aquesta proposta estrella llençada en plena campanya electoral i em demano, més enllà de seguir fidelment l’estratègia nacional que convé a alguna altra formació no catalana, més enllà de fer-se simpàtics a l’esquerra espanyola, suposant que aquesta existeixi, quin sentit té que siguin els partits independentistes els que proposin això?
 
Si, de debò, es volen separar d’Espanya, quin motiu hi ha per preocupar-se si l’Estat del qual vols deixar de formar part ha de ser d’una manera o d’una altra, quan més aviat caldria dedicar tots els esforços, idees i il·lusions a pensar, imaginar, preparar i decidir com volem que sigui el nostre estat nacional independent? Quin model de drets socials, laborals i fiscalitat tindrà? Hi haurà uns principis bàsics en qüestions de gènere i climàtiques? Serà una república federal o confederal? Quin territori haurà d’abastar? Quina mena de vincles reals, no sols de germanor liricofilològica, haurà de tenir amb el País Valencià i les Illes Balears? De quina manera hem d’enfocar, amb intel·ligència, mà esquerra i efectivitat, la qüestió de la Catalunya Nord? Què passa amb la Franja? Com tractem el tema d’un estat membre de l’ONU com Andorra?
 
En fi, no m’imagino els cubans José Martí, Carlos Manuel de Cespedes, Antonio Maceo i el catalanocubà Josep Miró Argenter, que es volien separar d’Espanya, com els filipins Emilio Aguinaldo, Andrés Bonifacio, José Rizal, Marcelo del Pilar i Melchora Aquino, que lluitaven pel mateix al seu país, proposant un referèndum per saber si Espanya havia de ser una monarquia o una república, precisament perquè l’únic que els interessava és que les seves nacions fossin un Estat independent sense cap vincle de sobirania amb Espanya.
 
També diria que ni a Éamond de Valera, Michel Collins, James Connoly, Kevin Barry, Cathal Brugha, Thomas Clarke o Terence MacSwiney, patriotes irlandesos, mai no els hauria passat pel cap d’anunciar un referèndum perquè el Regne Unit de la Gran Bretanya escollís si volia continuar la seva existència com a regne o bé optava per la república, tenint en compte que el seu objectiu era la independència d’Irlanda, fora del Regne en qüestió.
 
Ni tampoc els independentistes vietnamites Ho Chi Minh, Võ Nguyên Giáp, Nguyen thi Dinh, Le Duna i Pham van Dong, ni els algerians Ferhat Abbas, Ahmed Ben Bella, Hadj Ahmed Messali,  Hocine Aït Ahmed, Ramdane Abane, Krim Belkacem o Mohammed Boudiaf, o bé els tunisians Habib Burguiba i Salah Ben Iussef, o bé els marroquins Mohamed Allal al-Fassi, Mehdi Ben Barka o Ahmed Balafreh, ni els camerunesos Ruben Um Nyobé i Félix-Roland Moumié o bé els malgaixos Jacques Rabemenanjara, Jean Ralaimongo, Joseph Raseta i Philibert Tsiranana que lluitaven per independitzar-se de França i no per saber si aquest Estat havia de ser una monarquia o una república. 
 
El mateix podríem dir dels angolesos Agostinho Neto, Mário de Andrade, Viriato da Cruz, o Lúcio Lara, dels moçambicans Eduardo Mondlane, Samora Machel i Marcelino dos Santos, així com d’Amílcar Cabral i Rafael Barbosa de Guinea Bissau o d’Arístides Pereira de Cap Verd, en relació a la convocatòria d’un referèndum al Portugal del qual lluitaven per separar-se. I igualment dels indis Mahatma Gandhi, Subas Chandra Bose i Jawaharlal Nehru i del paquistanès Muhamad Alí Jinna pel que fa al futur del Regne Unit. I del congolès Patrice Lumumba pertocant la forma d’Estat de Bèlgica.
 
En fi, feliçment, del referèndum insòlit no se n’ha tornat a sentir ni gall ni gallina i estaria bé que així fos en el futur, si més no per part dels mateixos promotors. El futur d’Espanya, monarquia, república, marca registrada o federació de futbol, han de decidir-lo els espanyols i ningú més. Nosaltres, ben mirat, ja tenim prou feina a decidir què volem ser quan siguem grans, suposant, clar, que siguem capaços d’accelerar el nostre procés de creixença nacional. Que no és impossible.