Estic tou. Des del 27 de febrer passat, el pare és a l’hospital. El Mingo és gran, sí, però el pare és el pare, i després d’uns dies molt crítics encara l’apedaçaran una temporada. Amb la força de voluntat que té, no dubto que tirarà endavant. Han estat dies i setmanes de fortes emocions i de veure’n de tots colors. Dies de reflexió sobre els grans temes de sempre: la vida, la mort, l’amor. Pel costat del seu llit hi ha passat veïns de tota mena: amb càncer, amb infarts, amb... La majoria, amb una característica comú: gent gran, que van néixer en un mal moment, que no van tenir res més que les seves mans per a guanyar-se la vida i que tota ella l’han dedicada a treballar com cabrons i a donar-ho tot als seus. Com un que m’explicava els 15 o 16 anys que havia passat en una mina de carbó de l’Aragó. Entre malalts i familiars, sovint es tracen llaços de solidaritat i de comprensió que treuen el millor de nosaltres. Hi ha coses, tanmateix, que no arribes a entendre: el poc personal destinat a l’atenció dels malalts, que obliga als familiars a haver-ne d’estar pendents sovint. He vist una dona de noranta-un anys cuidant la seva filla. Un home de més de noranta espeternegant per a empènyer la cadira de rodes del seu fill obès. De malalts joves, també n’hi ha. No s’entén haver passat una Setmana Santa sense fisioterapeutes, quan la seva presència segurament n’hauria pagat el sou en forma d’estalvi de llits. És clar que segurament no hi entenc prou. Però em pregunto quina seria la situació en un país nòrdic. Aquí, a ningú li cau la cara de vergonya.

Hem passat estones badant cap al sud. Cap a la Serra de l’Ordal. Veient passar els avions que aterren al Prat, i les avionetes que van a l’aeroport de Sabadell. Les petites passejades de convalescència ens han portat a buscar el mar rere les xemeneies de Sant Adrià, o al gran finestral rere els ascensors. Cap al nord, Sant Llorenç del Munt, el Cavall Bernat, el barret de la Castellassa, el Monrodon, els cingles de Gallifa, els de Bertí l’endemà d’un dia de pluja. Torrebonica. El ramat de xais que pastura pels prats de can Figueres, poc abans d’anar a jóc, el gos d’atura que l’apila, diligent, i el pastor repenjat al seu bastó. Ametllers i oliveres sense esporgar, els barracons mig ensorrats com la nostra pagesia. Avui, al repeu del Montseny hi fila la boira, al mateix temps que hi neixen els colors de l’arc de Sant Martí. Boires de pedra, diu el pare. Aguditzant la mirada, veiem la darrera queixalada urbanística al Turó de Roques Blanques, el camp de golf de can Bon Vilà; l’eixample est de la ciutat, amb una profusió de pisos que, o bé han entrampat parelles fins al coll per la vida, o bé no es vendran mai. Tot un antimodel de creixement, mentre els bancs compren diner públic a l’1% per a prestar-lo als estats al 5. Mentre el rei ens insulta amb les seves caceres d’elefants. Que fàcil ha estat democratitzar quan han anat mal dades!

És temps d’espàrrecs, els únics brots verds esperables ara per ara. Aquí, entre alopurinols, dacortins, torasemides i altres potingues per anar resistint, hom no deixa de pensar que molts dels que remenen les cireres haurien de passar per aquí, de tant en tant. L’entrega de metges i infermeres no es paga amb diners, i la seva vocacional abnegació mereix el nostre agraïment. El mateix que deuen merèixer bombers, policies, mestres, tots al servei d’una societat que recula del benestar a la beneficiència. Persones, per cert, la major part d’ells, funcionaris, ara tan mal vistos. Bé que voldrem que ensenyin els nostres fills, o que ens socorrin si tenim un treball, oi?

Aquests dies estic tou, sí. Però no em dol de reconèixer-ho. L’experiència ens fa més humans i comprensius amb determinades realitats. Tan de bo que els que prenen decisions de prop o de lluny, merquels, sarcosís o rajois, s’estovessins una mica també. Potser algunes d’aquestes decisions no es veurien amb cor de prendre-les.  

Sort que el rei ha anat a caçar en temporada baixa. Tan senzill i tan “campetxano”, ell. Temps d’espàrrecs de marge.