Cal començar un nou cicle i els instruments d'aquests cinc anys anteriors ja no serveixen, digué Xavier Antich d'Òmnium en el discurs més polític i estratègic de la Diada. Pel contrari, vinculats al vell cicle, des de la direcció de l'ANC es demanava la independència immediata i, avui mateix, al Parlament hem assistit a un altre episodi reclamant l'aixecament de la suspensió de la DUI que feu Puigdemont i que no va aixecar Torra.

Confondre la important manifestació de l'11 de setembre amb la direcció sense nord del qui la convocava i que s'ha quedat congelada en la foto de l'1 d'octubre és un error. Les posicions a favor de la independència tenen un gruix notable malgrat la pèrdua de posicions en les darreres enquestes. Però l'abstenció de 400.000 votants en les passades eleccions i el pas del milió i mig de manifestants als 270.000 no són casualitat. I que no em surtin adjudicant-ho a les baralles dels partits, sobretot quan se'n vol muntar un altre.

Que es facin enquestes qualitatives i es veurà que la pèrdua d'expectatives després de la imposició de l'estat espanyol, el 2017, per la força i l'absentisme d'Europa són determinants en l'actitud desencantada. Com ho són quasi cinc anys de llepar-se les ferides, de laments nostàlgics i de persecució insultant a qui gosava diagnosticar que després de la victòria de l'1 i 3 d'octubre, va venir la doble derrota del 27: suspensió de la DUI i intervenció brutal de l'Estat amb l'empresonament i encausament dels presumptes promotors del referèndum i la supressió de l'autogovern amb el 155.

Celebrarem aviat l'1 d'octubre amb molt d'orgull com un dels principals desafiaments democràtics i pacífics fets a Europa a un estat demofòbic. Però hem de ser conscients que al segle XXI per Catalunya, és com celebrar la victòria de Talamanca, la darrera que van guanyar els austriacistes abans de la caiguda de l'11 de setembre. El 27 d'octubre és el nou 11-S i hauria de ser la referència per poder enfocar amb garanties d'èxit el nou cicle.

Perquè després del 27-O, les patronals i els sindicats majoritaris no van moure cap dit. Només una minoria de funcionaris s'havia prestat a fer desobediència institucional. Alguns col·legis professionals estratègics encara ara continuen en mans de direccions, fins i tot, contràries a l'autodeterminació. En el marc de la crisi mundial que ens ha caigut, Espanya rep el paper de guardià de les fronteres mediterrànies i se li permet ser un estat de democràcia minvant. I les batalles jurídiques internacionals, que costen tant de lliurar i d'efectes retardats, són l'única confrontació més visible amb l'estat. Per cert, confrontació a la defensiva per eliminar la repressió. Són alguns exemples de les febleses. Tenim fortaleses? Oi tant. I ara reconeixem que ens hi hem de tornar a dedicar després de molts anys de desídia: llengua, cultura i creativitat (Alcarràs als Òscars), transició cap a l'economia verda i digital, posició geoestratègica a la Mediterrània, etc.

El setembre del 2017 ens vam accelerar perquè crèiem que era una oportunitat per comprovar si com a Escòcia o el Quebec era possible un reconeixement del dret a decidir i passar de la llei a la llei, com es deia llavors. No ho va ser; i pel camí vam deixar a gran part de la societat civil organitzada amb la qual havíem anat de bracet defensant la democràcia, el dret a decidir i denunciat el mal tracte crònic de l'Estat que abocava Catalunya i els seus ciutadans a l'empobriment. En un nou cicle caldrà tornar a comptar amb ells i planificar com es garanteix el lideratge a les principals institucions i entitats del país. Davant del hard power espanyol només podem obtenir soft power. I aquest ens l'hem de treballar més.

Qualsevol nou cicle no serà possible mentre no se sàpiga d'on partim. Per ara, la impotència, només la impotència, pot explicar l'exasperació de qui sabent-se feble davant dels forts, l'Estat, es dedica a mostrar-se fort de paraula davant dels traïdors i botiflers, lema central de la passada manifestació.

La taula de diàleg està en temps de descompte i el principal guany que en cal valorar és el reconeixement d'un conflicte polític i la necessitat de la bilateralitat Catalunya-Estat. Ara, veient les enquestes cap on van, on Feijoo, sense fer res, s'està acostant a la majoria absoluta, el PSOE encara es mourà menys. Però, la bandera de la negociació en qualsevol manual de lluita no violenta és un dels principis bàsics. Ara bé, sense força poc es negociarà. I si sense força no es pot negociar cal preguntar als que s'apunten a la independència immediata i la DUI quina força tenen preparada per a defensar-la. Quins sectors socials organitzats de Catalunya ara donarien suport quan no ho van fer fa cinc anys. Quin percentatge de funcionaris estaria disposat a fer una autèntica desobediència institucional en cas de nou 155. Quins suports econòmics nous tindria Catalunya que no va tenir llavors. Quins estats europeus, que no sigui el de Putin, donarien, ara sí, una empenta a Catalunya. Quina desobediència real i eficient han practicat els qui se n'omplen la boca.

La gent és més sàvia del que es pensen algunes avantguardes. La major part dels 2 milions de votants del màxim independentista i del milió i mig de manifestants es fa aquestes preguntes i com que no es volen contestar, s'absté o es queda a casa. I els que, malgrat això, sortim a votar o al carrer és perquè no renunciarem mai a lluitar per un estat propi. I per fer-ho, alguns cops, caldrà ser antipàtics, com dir que el rei va nu, o que els reis són els pares. No es poden continuar avalant polítiques que sota la bandera de l'independentisme coherent ens porten a una més gran derrota a curt termini, de la que costarà encara més aixecar-se i al patiment social sense garanties mínimes d'avenç. Que partits amb vocació marginal o populista juguin a vendre fal·làcies de forma oportunista té lògica. Que hi continuï jugant algun partit que pretén ser central a Catalunya és un suïcidi pel partit i pel país.