Les propostes imaginatives que busquen solucions als problemes però que se surten del carril de l'ortodòxia sempre ens fan una mica de por. La reacció fàcil és mostrar-se escèptic i enriolar-se de la pensada. De vegades sentenciem que la mesura resulta impracticable, o que denota una ingenuïtat sorprenent, o, segons els casos, hi objectem amb posat seriós que l'efectivitat de la cosa requeriria el concert del món mundial (per descomptat, impossible). A més, segur que costa massa diners quan no n'hi ha prous (en general, perquè en particular ja veiem que depèn).

No, no estic parlant de l'eradicació dels paradisos fiscals que s'empassen els milions més viatgers i secrets del planeta, tot i que un altre dia hi tornarem. Parlo de la possibilitat de desenvolupar una moneda social. L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, duia la iniciativa al programa electoral dels comuns, i no se li va fer gaire cas perquè, en fi, amb tants problemes i tan seriosos com tenim no cal perdre el temps amb ruqueries. Recentment ha anunciat que la moneda local ja s'està cuinant.

Jo no sabia gairebé res de monedes complementàries fins que fa gairebé quatre anys vaig conèixer la Susana Martín Belmonte, que investiga el funcionament de les deficiències del sistema monetari i em va fer entendre que els diners estancats no ajuden l'economia d'una comunitat. Per ser del tot franca, havia vist els ecosols amb què es pagaven les transaccions durant la fira de l'economia social i solidària: arribes al recinte, canvies uns quants euros, vius en una realitat paral·lela durant un parell de dies, tornes a canviar i deixes un petit pessic per fer possible l'esdeveniment.

No sembla cap revolució, però l'experiència em va encuriosir i vaig indagar sobre les nombroses experiències que s'han posat en pràctica al món com eines de dinamització econòmica, lluita contra l'exclusió social o impulsar consums responsables (perquè de monedes alternatives, o paral·leles, que no és el mateix, n'hi pot haver de molts tipus i poden ser finalistes). Poden tenir intenció purament social, però no sempre és així. El RES de Girona, d'origen belga, respon a la dinamització d'una comunitat de petites i mitjanes empreses, per exemple.

Hi ha experiències d'abast limitat i d'altres que han tingut un impacte rellevant. Els ho poden preguntar als suïssos, que el 1934 van inventar-se el WIR; o al diner lliure en forma de "certificats de treball" que a la localitat de Wörgl (Àustria), que perdien valor si no circulaven i que van ajudar a finançar carreteres i engegar negocis. L'exemple del Bristol Pound, que compta amb suport de la lliure, sempre ve a la memòria perquè l'alcalde de la localitat cobra el sou, no sé si tot o una part, en aquesta moneda, en què es pot pagar alguns impostos. Santa Coloma de Gramenet ha corregut i té a punt ja una moneda pròpia, que serà digital.

Barcelona haurà de concretar el seu projecte, que encara trigarem un temps a veure, la clau perquè funcioni serà l'acceptació del públic. I perquè la gent l'accepti cal que la nova moneda generi confiança. Per desconeixement, o per mala fe, o per prejudicis, podem menystenir la idea, o considerar-la anecdòtica. El ciutadà ha d'entendre molt bé el sentit d'utilitzar una moneda complementària, que (esperem) es pugui emetre sense interessos. Els diners es poden estalviar, acumular, fer servir per especular o respondre a la idea bàsica d'ajornar una transacció (amb l'intercanvi d'objectes o de serveis una cosa va per l'altra). Els poders públics poder fer de més i de menys, però si no aconsegueix implicar el màxim nombre d'usuaris corre el risc de punxar. Ens farà falta una bona dosi de pedagogia.