En poques setmanes s’inicia el judici més important de la nostra història recent. En aquesta causa, en aparença, es jutgen una sèrie de líders polítics al Tribunal Suprem pels fets relacionats amb el referèndum d’autodeterminació de l’1-O. Però aquest no és el procés al què assistirem.

Com molt bé explica en Benet Salellas al seu llibre indispensable Jo acuso, estem a les portes d’un judici polític de manual. En aquest tipus de causes no es jutgen tant els fets concrets comesos per algunes persones (que seria del què s’ocupa la justícia penal) sinó les intencions d’un col·lectiu. 

Què vol dir això? Doncs que en un judici polític no és tan important qui va fer què sinó quina era la intencionalitat genèrica (segons els estaments de poder) d’un grup de gent. En aquest cas, votar si el poble català vol independitzar-se de l’estat espanyol. Però, i no menys important: també es vol desarticular i castigar qualsevol opció de que aquesta intenció es repeteixi. Per aquest motiu els presos i exiliats ja estan sent castigats abans i tot de començar. Perquè tots entenguem que el càstig cau des del primer minut. Esteu advertits. 

Per això la sentència sembla més que dictada. Per això el jutge instructor va ser escollit a dit. Per això el president del tribunal ja no estarà temptat de “controlar la sala por detrás” sinó que ho farà per la porta principal. Per això la vista es farà en un tribunal d’excepció, el Suprem, que no està ni acondicionat per acollir un judici com aquest (no té ni calabossos). Per això la causa general està dividia en dotzenes de peces separades i connectades a tots els nivells del poder judicial i ara mateix afecta a gairebé 800 persones amb expedients oberts que van des del Tribunal Constitucional (recursos dels presos i exiliats), al Suprem (judici a l’anterior govern, Cuixart i Sànchez), a l’Audiència Nacional (cúpula d’Interior i Mossos), al TSJC (mesa del Parlament, Mireia Boya...), tribunals d’instrucció (jutjat 13 de Barcelona investigant la preparació del Referèndum) i tot tipus de tribunals de justícia ordinària (alcaldesses i regidors, bombers, mecànics, mestres i professores, activistes com Tamara Carrasco, ...). S’han fet bones les instruccions del fins fa poc president del poder judicial, Carlos Lesmes, que va recordar que la unitat d’Espanya és “un mandat directe per a tots els jutges”. 

Tal com apuntava, la decisió del Tribunal no es basarà en els fets. Uns fets que, com en tot judici polític, es poden convertir en genèrics, imputables a un o altre acusat a converniència (Puigdemont ha desaparegut dels textos) i també són intercanviables en el temps: La “insurrecció al carrer” segons la instrucció va passar el 20 de setembre però la suposada declaració d’independència es va fer el 27-O i s’havia votat el primer d’octubre. Tot plegat sembla estrambòtic, però no ho és.

Aquesta és una causa política. I per tant el que hi haurà durant les setmanes de judici és un tour de force per imposar un relat. Tots els poders de l’Estat (especialment la premsa), conscients d’aquest fet, posaran tota la carn a la graella per controlar aquest relat. Als independentistes els queden bàsicament tres eines de pressió (les de sempre): el carrer, les xarxes socials i, en menor mesura d’efectivitat, les institucions autonòmiques, per tal de modelar l’opinió pública.

Per això en aquest macro judici que encapçala el Suprem serà bàsica la pressió popular i la propaganda. Si els independentistes volen influir-hi d’alguna manera han de dirigir els seus missatges en tres direccions: el consum intern, Espanya i l’exterior. 

Per a Catalunya s’haurà d’explicar que en aquest judici s’hi està jutjant el fet democràtic. Es marcaran els límits del què els catalans podem i no votar. A Espanya s’haurà de tenir clar que la sentència els dirà als espanyols quin és el llindar de la protesta. Els diran si poden o no protestar i expressar-se i de quina manera. És a dir, els seus drets i llibertats seran més restringits si hi ha sentència inculpatòria. De cara a l’exterior jo aposto per fer entendre que és un judici contra la idea d’un referèndum. It’s a trial against the catalan referendum. Qualsevol referèndum que pugui afectar l’Estat. És a dir, pel mateix que han fet escocesos i britànics, pel mateix que han fet els canadencs, i els francesos de Nova Caledònia, a Espanya hi ha gent a presó.

Per tot plegat, el que fem a nivell individual i col·lectiu durant el judici oral tindrà una afectació directa en la sentència definitiva. Sigui a Madrid, a Barcelona, als tribunals locals o a Estrasburg. Les nostres accions de pressió i propaganda seran clau per a la resolució final no només de la causa al Suprem, sinó de totes les altres que afecten centenars dels nostres conciutadans. 

Amb la noviolència com a eina i amb la justícia com a fita estem tots convocats. Sense nosaltres, la llibertat està en perill. Defensem-la.