Llegiu aquí la versió original de l'article de Jonathan Martínez.

Els més vells recordaran aquell temps llunyà que Pablo Casado es va deixar créixer la barba. Va ser cap a l'agost del 2019. Pràcticament la prehistòria, tenint en compte la velocitat a què gira el món. Les tertúlies del periodisme del safareig, avesades en qüestions capil·lars, li van dedicar llargs minuts televisius. Guapo. Volem un fill teu. Etcètera. Va haver-hi altres veus més espavilades que van detectar la martingala. Casado venia de fotre's una pinya colossal a les eleccions espanyoles de l'abril i era urgent canviar d'aspecte. Per ser exactes, el fill predilecte d'Aravaca havia dilapidat la meitat dels diputats que va obtenir Rajoy el 2016. De 137 a 66. Et felicito, fill.

Però la dreta pija, vitaminada amb missatges d'autoajuda, va concedir una nova oportunitat a Casado. El fracàs és no intentar-ho. Surt de la zona de confort. Etcètera. Algun agut assessor va sospitar que el to radical —més aviat fachuzo— del nou PP havia perjudicat les aspiracions presidencials de Casado. Però al novembre es reobrien les urnes. Calia transmetre moderació i recuperar el centre. Calia projectar la imatge renovada i barbuda del candidat. Les operacions de camuflatge no són estranyes a la formació conservadora. Els assessors d'Aznar ja van decolorar-li el bigoti en els últims anys noranta amb el propòsit de mitigar la severitat de les seves faccions.

Però no n'hi ha prou que la mona vesteixi de seda. La dreta rància espanyola del PP i Ciutadans, que en un temps va voler projectar seny i sentit d'Estat, ha acabat reduïda a una versió freemium de Vox. Els ultradretans d'Abascal són els que marquen el to i el contingut del debat. A Catalunya, on el PP ha anat caient fins a les últims fosses de la marginalitat, Casado ja va intentar el viratge ultra amb Josep Bou. Poc va trigar a saber-se que, quan era jove, el flamant candidat a l'alcaldia de Barcelona havia militat a Fuerza Nueva. Però el PP oferia una altra sorpresa a les urnes catalanes. Cayetana Álvarez de Toledo i Peralta-Ramos, XIII marquesa de Casa Fuerte, havia d'encapçalar la candidatura al Congrés dels Diputats per Barcelona. Moderació en vena.

Les urnes catalanes i basques són el laboratori idoni per experimentar amb mòmies posfranquistes. En un últim cop contra el PP basc, Casado ha fulminat Alfonso Alonso per reemplaçar-lo pel caducat Carlos Iturgaiz i formar una insòlita coalició amb Ciutadans. Iturgaiz ha arrancat la campanya reclamant la il·legalització d'EH Bildu i recuperant la vella guàrdia de la caspa aznariana: Jaime Mayor Oreja, María San Gil i el mateix José María Aznar acompanyaran el candidat en les seves desventures. Pablo Casado ha convertit la seu de Gènova en una versió rediviva de The walking dead on els morts vivents abandonen els seus sepulcres i campen al seu aire per aquest paradís de sobresous i governs trifachitos. La pudor a zombi pepero s'expandeix a la velocitat del coronavirus. I això no hi ha barba que ho tapi.