Sortim d'un estat d'alarma que ha limitat la nostra mobilitat, ha transformat els nostres serveis, ha desertitzat les nostres ciutats, ens ha fet més distants, més temorosos de l'altre, un punt més desconfiats i -com passa en totes les grans epidèmies a fer aparèixer la gran generositat d'uns i l'egoisme rastrer d'altres. Hem viscut exemples d'entrega als altres i de mesquinesa abominable. En les grans pandèmies, de la condició humana suren grandeses i misèries des dels segles dels segles.

Amb el final de l'estat d'alarma, molts han pogut gaudir del lleure desitjat, dels retrobaments esperats, de l'estiu que arriba després d'una primavera robada. Observant la represa de la vida sembla que haguem oblidat que encara hi ha malalts que van infectar-se fa setmanes i segueixen presentant símptomes dolorosos, incapacitant per a la vida quotidiana. Encara hi ha milers de persones ingressades en els hospitals i molts dels avis de les residències estan infectats pel SaRs-CoV.2.

Sempre he dit que la societat ha d'intentar retornar a la plena activitat i tot i observar actituds imprudents, confio que l'accés a molta més informació que en pandèmies anteriors ens ajudarà a contenir l'acció expansiva d'un microorganisme desconegut, polimòrfic en la seva expressió clínica i que atempta a l'essència mateixa de la manera de viure en grans conurbacions i amb vocació cosmopolita.

La societat no pot restar aturada, congelada, no pot desaparèixer l'activitat humana i l'economia que s'ha configurat en els darrers 50 anys és la de la immediatesa, la del guany desaforat per a la propera setmana sense pensar en les futures generacions. Encara que hi hagi discursos bonics, són poc consistents per a ser creïbles en la voluntat de canviar aquesta organització planetària.

En el camp sanitari s'han produït transformacions interessants, col·laboracions de sectors antagònics, xarxes horitzontals de compartir coneixement, aules a les que podíem accedir tots amb els mitjans digitals, organitzacions eficients al marge dels plans governamentals.

La reforma dels sistemes sanitaris no pot ser només l'enunciat d'un futurible buit de contingut. Cal aprofitar tota l'experiència que amb encerts i desencerts ara tenim tots els professionals que hem treballat atenent pacients infectats.

No volem frases boniques, el nucli del debat no és retributiu. En poques setmanes s'han creat xarxes sanitàries i socials capaces de respondre a gran velocitat que s'havien anunciat sense concretar durant anys.

L'accelerat retorn ha posat els temes econòmics i de mobilitat en els titulars i les xarxes. La sanitat, els sanitaris sabem que tot quedarà sense reformar, que l'epidèmia serà més una excusa que un incentiu.