La meva àvia sempre deia que hi ha gent que passa per la vida intentant no cridar massa l’atenció, procurant fer sempre la feina que toca, sense posar-se medalles al pit. En canvi n’hi ha d’altres, val a dir que un bon grapat, que els hi dónes una gorra i un xiulet i ja es pensen qui sap què. Tot plegat, li diria a l’àvia si encara fos viva, suposo que forma part de la misèria humana, de donar per descomptat que pertanys a la casta dels importants, dels insubstituïbles. En fi, dels que mereixen ser retratats i exposats en públic.

Potser per això en molts ajuntaments existeix la galeria dels il·lustres i a les universitats els retrats dels rectors. No és que estigui en contra que existeixi aquesta mania de penjar retrats i fotografies de gent que un dia va dirigir una institució. De fet es fa a tot el món. Tanmateix sempre ho he trobat molt pretensiós i fins i tot injust. I encara més quan la història ens descobreix que hi ha retrats d’autèntics incompetents que mai se’ls hi hauria d’haver deixat dirigir ni tan sols un quiosc de pipes.

En fi, que ara, quan la crisi se’ns està menjant vius, la Vila y Corte de Madrid encarrega per 82.600 euros de res un retrat de José Bono i una fotografia de Manuel Marín també per la mòdica xifra de 24.700 euros. Calderilla! Com es pensen que la llegeixen aquesta notícia els aturats, els funcionaris o la mestressa de casa que ja no sap que posar a l’olla? Diuen que és una tradició... que sempre s’ha fet... que criticar-ho és fer demagògia.

Potser també és una tradició menjar calent i hi ha famílies que han d’anar a Càrites si volen bufar cullera. Potser en temps de vaques grasses, notícies com aquestes passen desapercebudes, fins i tot no se li dóna massa importància. Però en temps de vaques magres, magríssimes, encarregar els retrats d’unes persones que, com altres, han passat sense pena ni glòria, de debò que fa mal als ulls. Una mica de sensibilitat i de tacte no aniria gens malament.