No hi ha treva, ni diàleg, ni voluntat d'escoltar, ni de trobar una solució. La resposta de l'Estat passa només per marcar la línia entre vencedors i vençuts, amb la divisa d'una humiliació convenientment publicitada per sobre de totes les coses. Només així s'entén que Mariano Rajoy hagi rebut la cúpula de Societat Civil Catalana (SCC) poc després de rebutjar una reunió amb el president del Parlament, Roger Torrent.
 
És una mostra més de la política de gestos de la Moncloa: insensible amb el dissident, cordial amb l'adulador; implacable amb el rival, magnànim amb qui li és còmplice; duríssim amb qui discrepa, però condescendent amb qui escampa l'odi a tort i a dret. Fets consumats que parlen per si sols: res de peixet a qui gosa desafiar, res de mà estesa, res d'obrir portes. Només el menyspreu sistemàtic com a resposta.

La Moncloa ha decidit passar el rodet, amb un desvergonyiment absolut. Després de la reunió d'aquest dijous amb SCC, ha transcendit que el govern espanyol estudia que el castellà sigui llengua vehicular a l'escola. Per la via del 155, per "real decreto". L'opció passa per crear una casella perquè els pares puguin triar el castellà com a llengua per escolaritzar els seus fills, tirant a la brossa tots els anys de feia, de pedagogia, de lluita, d'insistència voraç i de convivència contrastada.
 
Res d'això serveix de fre a la causa de la santa indissolubilitat espanyola, que sempre ha promulgat que hi ha llengües que sobren, que són menors o de segona. La no investidura i que encara no tinguem Govern dona màniga ampla al govern espanyol, que ha confirmat que aprovarà durant els mesos de febrer i març noves mesures en el marc de l’aplicació del 155, amb la justificació que "cap català es vegi perjudicat pel fet que aquest Parlament sembla tancat per vacances".
 
Potser ni la investidura del nou Govern servirà per aturar un 155 que està esmicolant tots els fonaments de la democràcia a nivells impensables. Potser el mal fet serà tan dur com en èpoques que més valdria esborrar. Potser els mitjans centrals seguiran sent el braç mediàtic d'una propaganda que vol anorrear la dissidència. Però, per sobre de tot, hi ha la memòria d'un poble que no es cansa de somiar un altre relat polític, que no pensa renunciar a tenir una idea pròpia de com ha de ser el seu país. I que vol, per sobre d'infàmies i injustícies diverses, exercir el dret de decidir-ho tot.