Txoria txori (L’ocell és ocell) és una cançó del basc Mikel Laboa a partir d’uns versos del poeta Joxean Artze. Una peça que els anys han convertit en un himne de llibertat. “Si li hagués tallat les ales, hauria estat meu, no hauria marxat. Però així, ja no seria un ocell. I jo el que estimava era l’ocell”. La lletra diu més o menys això i a Euskadi s’ha interpretat com un cant a la identitat basca i al seu fet nacional. No diguis que t’agrada aquest país si el que voldries és canviar-lo. Si el canvies, si el fas com tu el voldries, ja no seria el que és, seria una altra cosa.
Hi pensava fa uns dies escoltant la sortida de to de l’escriptor Eduardo Mendoza, quan reclamava que Sant Jordi passés a ser únicament el Dia del Llibre. Que oblidéssim que Sant Jordi és el patró del país. Que ens oblidéssim de les roses i del drac i de les senyeres i del compromís amb la llengua que acompanya aquell dia. Que féssim veure que té raó, que el dia del llibre era primer i tota la resta s’hi va afegir després, com un engany nacionalista per apropiar-se d’un èxit. Com si la cosa hagués anat així, en lloc de tot el contrari. Que talléssim les ales a la festa de Sant Jordi perquè no s’escapi del control de l’espanyolisme disfressat de cosmopaletisme trist.
El dia de Sant Jordi és bonic, tant bonic que no ho podria ser més. Una festa gran amb un ritual petit: anar a fer un volt per les parades de llibres plenes de gent, comprar-ne uns quants, regalar-los i rebre’ls com a regal. Respirar les roses i viure el seu vermell, que ho amara tot. Regalar-ne una a l’estimada, a la mare, a les germanes i a tothom que la pugui apreciar. Sortir al carrer i trobar-hi amics i coneguts. Viure junts el nostre sentit de comunitat, de gent que de tant en tant fa les mateixes coses alhora pel gust de viure-les plegats, perquè compartides són millors. El perímetre de Sant Jordi és el del nostre nosaltres, i ens agrada. I ens agradem, aquell dia.
Voler tallar les ales a Sant Jordi, convertir-lo només en el Dia del Llibre, seria fer-lo igual al que ja passa a mig món. Quatre llibreries amb parada al carrer, una dotzena d’autors signant i algun esdeveniment públic provant de bufar un foc que no crema. I prou. Si Sant Jordi és el que és, si s’ha convertit en una festa cívica i massiva és gràcies al catalanisme. És el compromís de país i el sentiment nacional el que fa possible aquest dia.
La festa no expressa la pertinença i el nosaltres, són la pertinença i el nosaltres que han creat la festa per expressar-se. Sense això, sense la rosa i la senyera i la continuïtat que les acompanya des de fa més de cent anys, la festa s’apagaria per quedar convertida en un no res. Sense les ales el dia ja no incomodaria al senyor Mendoza, però ja no seria un ocell, seria una altra cosa. Una cosa pitjor.