Des de l’aprovació de la Constitució l’any 1978 han estat nombrosos els debats i les propostes per transformar el Senat. La més repetida, encara que en versions diferents, era la seva transformació en el que s’anomena “cambra de representació territorial”, essent fidel al títol VIII i, evidentment a l’article 2n que reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions. Tot i la creació de la Comissió de les Autonomies sense cap ambició federal i posteriorment l’elaboració de conclusions de diverses comissions (1994, 2000, 2005, 2018, 2023) que havien de fer possible la seva modificació, el Senat continua amb unes funcions que s’adiuen més a un mecanisme moderador o conservador de l’acció legislativa del Congrés que no pas una representació d’un Estat descentralitzat.

En l’actual legislatura el debat ja no s’hauria de limitar a les seves funcions sinó a la desaparició de mecanismes de respecte cap a les institucions sigui quina sigui la seva composició. No retornaré al sistema d’elecció dels senadors que afavoreixen més que en altres institucions a les províncies de baixa densitat demogràfica, sinó al fet que quan hi ha majories enfrontades en les dues cambres les duplicitats per interessos partidistes converteix el sistema bicameral no en una garantia de supervisió sinó en un doble circuit de fiscalització (i sovint d’atac) a conveniència de qui controla el Senat.

Amb el sistema electoral vigent (no ha existit mai acord per a modificar-lo) el PP té una majoria de més del 60% dels senadors d’elecció directa i també dels designats pels parlaments autònoms. Les dretes tenen una actitud patrimonial de les institucions i un PP cada vegada més dretanitzat i fanatitzat utilitza aquesta institució com la demostració del que ells anomenen “representació legítima” de la victòria electoral del juliol de 2023.

Tenim un poder executiu (el de la Generalitat de Catalunya, també) que no és escollit directament per la ciutadania sinó pels representants que aquesta ciutadania ha escollit i malgrat haver optat per aquest sistema, encara no acceptem amb la naturalitat que caldrien les coalicions de govern i els pactes de governabilitat. Aquest mes d’agost la sala de vacances del Tribunal Suprem (convertit en una eina de resoldre discrepàncies polítiques per la incapacitat dels partits d’arribar a solucions consensuades) ha contradit el PP desestimant una mesura cautelar d’urgència per a fer comparèixer al Senat a diversos ministres per la situació de Ceuta des dels fets del 30 i 31 de juliol.

Només és una denegació de mesures cautelars, hom no hauria de donar-li més importància que aquesta, però la motivació que dona el Tribunal (que alguns creuen que poden usar-lo com una extensió del debat polític) és literalment “no es considera procedent concedir la mesura cautelar inaudita, ja que no s'acredita l'especial urgència legalment exigible per procedir d'aquesta manera”. El PP creu que essent majoritaris en el Senat i amb una majoria conservadora en l’alta instància judicial, no li cal ni argumentar l’especial urgència de fer comparèixer als ministres. És un signe dels temps i de com les dretes creuen que el poder els pertany i ja no cal ni tan sols motivar els seus desigs.

Insisteixo només són unes mesures cautelars, no entren en la qüestió de fons, però mostren amb claredat que ja no importa quina funció donarem en el futur immediat o a llarg termini al Senat en una actualització de l’estructura institucional plurinacional. El PP només vol controlar les institucions polítiques perquè no concep que els interessos que representa puguin estar allunyats del poder o fiscalitzats. Això no obstant, res eximeix al Govern Central de donar totes les explicacions necessàries de la difícil i polièdrica situació que es viu a Ceuta.