Parlar directament de la meva família en aquest espai és una cosa que intento evitar de totes passades, però en aquest cas penso que l’ocasió ho mereix. Us parlaré del meu pare. Per a qui no ho sàpiga, és un senyor de Manresa que es va casar amb una cantonigrossenca (la meva mare), que un bon dia va tenir la pensada d’organitzar un Festival Internacional de Música al poble de la seva dona amb l’ajuda inestimable de tot el poble de Cantoni i molts voluntaris que van venir de tot Catalunya durant 35 anys. No cal que us expliqui, suposo, que els últims sis anys del Festival van fer-se al teatre Atlàntida de Vic, i que es va acabar definitivament el 2017.

El meu pare al Festival hi va posar tot el que tenia, espiritual i material. Però no és d’això de què vull parlar ara, sinó de la seva altra feina, la remunerada, la d’administrador general del Gran Teatre del Liceu del 1985 fins al 1992, perquè ha decidit deixar les seves impressions de llavors plasmades en un llibre que acaba de publicar-li l’editorial Viena, i que es diu El meu Liceu abans del foc. Crònica històrica d’una vivència personal (1985-1992). 

Per molt que es tracti del meu pare, de cap manera estaria escrivint aquest article, si trobés que el llibre no s’ho val (soc massa sincera per fer una cosa així). Però és que resulta que, després de llegir-lo, m’adono que és molt recomanable, i per a tots els públics. I es llegeix en un pim pam. 

Hi explica el que va trobar en aquella casa quan hi va aterrar, una organització caduca on les coses es feien encara a la manera del segle XIX, i hi relata els descobriments que hi va anar fent pas a pas, de manera que al lector li sembla que entra dins del fossat de l’orquestra, a sota del fossat, darrere de l’escenari, o al cinquè pis del teatre, allà on mai ningú no mira res, i on romanien instal·lats i fins amoblats, apartaments privats, apartaments d’ús públic per a finalitats també molt públiques (sí, exactament el que ara esteu imaginant) relloguers de tota mena d’objectes, negocis fraudulents o poc clars amagats entre bambolines... 

L’organització del GTL, abans que hi entrés el meu pare, era a anys llum de ser una empresa. Penseu, a tall d’exemple, que al cor se'l retribuïa, després de les funcions, en efectiu, trinco-trinco, en un dels racons del cinquè pis on anaven passant, un per un, tots els seus membres. I així tot. 

No cal dir que Josep Maria Busquets dedica un capítol a la Montserrat Caballé i al que va dir ella d’ell a les seves memòries. Podríem dir que ho rectifica una mica de sal i pebre, i ho explica tal i com ell ho va veure i viure, sempre amb aquella elegància que el caracteritza. 

I també dedica un capítol a la seva dimissió i al perquè del foc. Sense dir noms, tira on ha de tirar, tot i que no caurà ningú com no va caure aleshores, perquè en aquest món de mones, quan es té un carnet polític sempre hi ha algú que et para la xarxa a la caiguda i, ostres tu, t’aixeques de terra sense ni una sola rascada. 

Jo vaig donar les gràcies a totes les marededéus del món quan vaig veure que ell ja feia un any que era fora quan s’incendiava el Gran Teatre. Perquè, sense carnet, s’hauria fet mal. Molt. Tot i que, pel que explica, ell no ho hauria permès mai.