La setmana que tanquem ha deixat un balanç nefast pel qual havia de ser l'inici de les celebracions sobre l'efemèride del primer d'octubre i els dies subsegüents. A les declaracions contradictòries del president Torra i el desgavell pel dispositiu policial en el recorregut de la manifestació davant del Parlament, cal sumar-hi l'espectacle als passadissos del Parlament per una entesa entre els partits independentistes.

És obvi que l'independentisme no és un tot homogeni i no hi ha una estratègia definida per establir on som, com podem sobreposar-nos-hi i què cal fer per avançar. Els intents d'anàlisi realista es rebreguen a crits d'autonomistes i traïdors. Els moviments de jugada mestra atien actituds prepolítiques que acaben amb aletejades gallinàcies de curta volada.

La situació sembla ser senzilla però el cost de definir-la és alt: no som una República, no es pot implementar el resultat de l'1 d'octubre perquè no hi ha prou força per fer-ho possible, ningú admetria la legitimitat d'aquest gest polític, que no compta amb reconeixement internacional.

L'independentisme ha de superar la fase de reconèixer que no som on ens agradaria per començar a treballar una nova estratègia que demana superar l'actual fase de desconcert d'administrar el govern i concretar una sortida política de Catalunya i Espanya.

Mentre no es defineixi aquest relat i es busqui sortir de l'atzucac on es troba el Parlament, qui hi guanya és l'altre relat. I l'altre relat té moltes punxes però sempre camina en la mateixa direcció: l'independentisme trontolla, els partits es barallen entre ells, no hi ha una base social prou sòlida per fer-lo créixer i l'Estat farà i tornarà a fer tot el que calgui perquè Catalunya no torni a tenir la temptació de sortir de la cleda.

El PP aznaritzat amb Pablo Casado demana l'aplicació del 155 dia sí i dia també i la il·legalització dels partits, Ciutadans atia la idea d'una societat fracturada i clama per una Espanya constitucionalista i recentralitzada i VOX (artefacte polític i amplificat a les enquestes com una veu de la consciència dels valors patris a l'ala dreta de la política espanyola) demana la supressió de les autonomies.

El seu relat no s'improvisa. L'exministre i portaveu Méndez de Vigo va ser el primer a parlar de moviments "tumultuarios" per definir les possibles concentracions que podria haver-hi abans del referèndum. Va ser el pretext per acusar, després, de violència a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez en la primera interlocutòria de Carmen Lamela on els acusava de sedició; que el jutge Llarena ha seguit esprement i novel·lant.

Ara el relat evoluciona amb el terme "comandos" per parlar d'organitzacions vinculades a l'independentisme com els CDR, en una evocació al llenguatge de l'entorn d'ETA que seria matusser si no fos repetit diàriament en tertúlies, mítings i, fins i tot, des del faristol del Parlament.

El seu relat pot ser fictici però cala i va donant arguments a la instrucció jurídica i la resposta política. Potser el relat de l'independentisme ha perdut l'aurèola d'èpica i revolució esperançada però, si vol avançar, ha d'admetre que l'única opció possible és la veritat. Precisament perquè les raons eren polítiques i no només emocionals, ha de tornar a l'origen de tot i reclamar poder parlar de llibertat, d'autodeterminació i democràcia.