Aquest dissabte fa cinquanta anys de l'execució de Salvador Puig Antich i arreu del país es fan moltes activitats per recordar aquest fet que ens va commoure com pocs en el seu moment. El Salvador no representa un partit o un corrent, representa els milers i milers de joves que es varen aixecar contra la dictadura franquista i contra el sistema, sense massa eines polítiques o ideològiques però amb la voluntat de canviar radicalment aquella societat.
Joves que tenien ganes de conèixer, de saber, de viure fora d'aquella grisor. Joves que tenien poc accés a eines polítiques, sense possibilitats de debats amplis ni mitjans per fer arribar els seus pensaments o confrontar-los. Joves que, independentment de les seves accions o graus de compromís, assumien riscos importants en forma de presó, de tortures o fins i tot de ser assassinat com en Salvador i altres.
Potser és difícil avui en dia, envoltats com estem d'eines de comunicació múltiples i obertes, de fer-se una idea de com s'arribava a l'acció política fa més de cinquanta anys. Al final algú coneixia a algú altre que potser tenia contactes amb una organització clandestina, o algun moviment a França o que sentia les mateixes preocupacions de com canviar aquella situació de merda a la teva escola, o a la feina o al veïnat.
Les famílies atemorides per les experiències passades ajudaven o no. I també tenies por de comprometre-les, o de trencar amb elles. I potser et quedaves sense els amics de tota la vida perquè ells no veien el que tu necessitaves o anhelaves. Els teus veïns podien ser un problema de seguretat. El compromís que volies assumir comportava trencar amb molts llaços establerts, portar una vida mig o totalment clandestina que a vegades implicava que el teu horitzó polític quedés limitat.
Però això per a molts deixava de tenir importància. Construir un futur diferent era més transcendent i requeria tots els esforços possibles. I aquell horitzó els hi donava una maduresa que en la majoria dels casos no es corresponia a la seva edat o formació. Aquells milers de joves venien una mica de tot arreu. Fills de burgesos, treballadors de qualsevol sector, estudiants de batxiller o universitaris. Tot sumava.
No es tracta d'enaltir res. Es tracta de saber, de reconèixer que sense la mobilització d'aquells milers, en el lloc i moment que fossin, és el que va possibilitar els canvis posteriors. Hi ha molt frívol que posa per damunt d'això que en Franco va morir al llit. En Franco va morir matant, com va fer durant els 40 anys de terror i de mort. I el que va passar després venia condicionat per tots aquells moviments anteriors, protagonitzats per aquella generació.
I es tracta també de veure com tot allò va fer que la societat s'anés obrint, abraçant expressions de sectors socials diversos que trencaven els cànons establerts, els cànons imposats. La moral religiosa perdia pistonada, les dones es rebel·laven contra la submissió, les organitzacions polítiques i sindicals es presentaven més obertament, apareixien publicacions i llibres inesperadament. Totes les costures de la dictadura anaven petant.
Al Salvador el va condemnar un consell de guerra, igual que als Joglars i tants d'altres. Els militars sempre al capdavant de la defensa del sistema amb un menyspreu total per les mínimes normes jurídiques i morals. Mai han volgut reconèixer que allò va ser un assassinat, un més, premeditat. Pels delictes "menors" hi havia el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) que va celebrar milers i milers de judicis contra aquella generació amb condemnes de tota mena. L'Audiència Nacional és la substituta del TOP. Així s'entenen més coses de l'actualitat.
De tot això ja fa molts anys. Aquella situació i la mort d'en Salvador van generar respostes de tota mena. De totes elles i de la vigència i la necessitat de continuar lluitant per una societat justa en parlarem aquests dies a la Model. Parlarem del genocidi a Gaza, de com n'és d'important la llibertat de l'Assange perquè és la llibertat de premsa el què està en joc; i parlarem de les presons, de la memòria i farem poesia i ens emocionarem amb la música i rellegirem la nostra història per escriure millor el nostre futur. Ens ho passarem molt bé i segur que al Salvador li agradaria. I aplaudirem les seves germanes perquè elles sí que fa més de cinquanta anys que no han tirat la tovallola. Exemple a seguir.
Joves que tenien ganes de conèixer, de saber, de viure fora d'aquella grisor. Joves que tenien poc accés a eines polítiques, sense possibilitats de debats amplis ni mitjans per fer arribar els seus pensaments o confrontar-los. Joves que, independentment de les seves accions o graus de compromís, assumien riscos importants en forma de presó, de tortures o fins i tot de ser assassinat com en Salvador i altres.
Potser és difícil avui en dia, envoltats com estem d'eines de comunicació múltiples i obertes, de fer-se una idea de com s'arribava a l'acció política fa més de cinquanta anys. Al final algú coneixia a algú altre que potser tenia contactes amb una organització clandestina, o algun moviment a França o que sentia les mateixes preocupacions de com canviar aquella situació de merda a la teva escola, o a la feina o al veïnat.
Les famílies atemorides per les experiències passades ajudaven o no. I també tenies por de comprometre-les, o de trencar amb elles. I potser et quedaves sense els amics de tota la vida perquè ells no veien el que tu necessitaves o anhelaves. Els teus veïns podien ser un problema de seguretat. El compromís que volies assumir comportava trencar amb molts llaços establerts, portar una vida mig o totalment clandestina que a vegades implicava que el teu horitzó polític quedés limitat.
Però això per a molts deixava de tenir importància. Construir un futur diferent era més transcendent i requeria tots els esforços possibles. I aquell horitzó els hi donava una maduresa que en la majoria dels casos no es corresponia a la seva edat o formació. Aquells milers de joves venien una mica de tot arreu. Fills de burgesos, treballadors de qualsevol sector, estudiants de batxiller o universitaris. Tot sumava.
No es tracta d'enaltir res. Es tracta de saber, de reconèixer que sense la mobilització d'aquells milers, en el lloc i moment que fossin, és el que va possibilitar els canvis posteriors. Hi ha molt frívol que posa per damunt d'això que en Franco va morir al llit. En Franco va morir matant, com va fer durant els 40 anys de terror i de mort. I el que va passar després venia condicionat per tots aquells moviments anteriors, protagonitzats per aquella generació.
I es tracta també de veure com tot allò va fer que la societat s'anés obrint, abraçant expressions de sectors socials diversos que trencaven els cànons establerts, els cànons imposats. La moral religiosa perdia pistonada, les dones es rebel·laven contra la submissió, les organitzacions polítiques i sindicals es presentaven més obertament, apareixien publicacions i llibres inesperadament. Totes les costures de la dictadura anaven petant.
Al Salvador el va condemnar un consell de guerra, igual que als Joglars i tants d'altres. Els militars sempre al capdavant de la defensa del sistema amb un menyspreu total per les mínimes normes jurídiques i morals. Mai han volgut reconèixer que allò va ser un assassinat, un més, premeditat. Pels delictes "menors" hi havia el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) que va celebrar milers i milers de judicis contra aquella generació amb condemnes de tota mena. L'Audiència Nacional és la substituta del TOP. Així s'entenen més coses de l'actualitat.
De tot això ja fa molts anys. Aquella situació i la mort d'en Salvador van generar respostes de tota mena. De totes elles i de la vigència i la necessitat de continuar lluitant per una societat justa en parlarem aquests dies a la Model. Parlarem del genocidi a Gaza, de com n'és d'important la llibertat de l'Assange perquè és la llibertat de premsa el què està en joc; i parlarem de les presons, de la memòria i farem poesia i ens emocionarem amb la música i rellegirem la nostra història per escriure millor el nostre futur. Ens ho passarem molt bé i segur que al Salvador li agradaria. I aplaudirem les seves germanes perquè elles sí que fa més de cinquanta anys que no han tirat la tovallola. Exemple a seguir.