El pare de l’alta velocitat europea, l’enginyer francès Louis Armand, va dir a finals dels anys seixanta que si el ferrocarril aconseguia superar la fi del segle XX, esdevindria el mitjà de transport del nou mil·lenni. En aquells moments la competència dels dos modes de transport emergents, l’automòbil i l’avió era ferotge. Els índexs de motorització de la població dels països desenvolupaments no paraven de créixer. Aviat a cada família hi hauria com a mínim un cotxe. I tenir cotxe propi era sinònim de progrés, de llibertat de moviments. Als nostres cels la progressiva extensió dels serveis de transport aeri facilitaven les connexions entre ciutats en uns temps de recorregut que semblaven difícils d’igualar.

Mentrestant milers de línies de ferrocarril eren desmantellades arreu. Els trens semblaven condemnats a una lenta agonia i a la marginalitat. Ara ja sabem que Armand tenia raó. Les nostres carreteres i carrers fa temps que no poden engolir més vehicles. La congestió no tant sols no atorga avantatges a l’automòbil, ans al contrari el fa més lent més car, insostenible ambientalment i econòmicament. Ens podem imaginar cap ciutat europea sense ferrocarril, sense metro, rodalies o tramvia? I, malgrat l’audàcia extrema de les companyies aèries, contemplem com alguns serveis aeronàutics de bandera ja són cosa del passat, qui va de París a Brussel·les en avió avui? També, en el camp de les mercaderies el tren recupera posicions quan respon a criteris de productivitat. Com seria possible el transport de milers de contenidors als Estats Units d’Amèrica, sense el seu ferrocarril de mercaderies?

L’aposta pel ferrocarril és una aposta pel futur, no tant sols des d’un punt de vista de sostenibilitat, que també. Ho és sobretot des de la vessant de la rendibilitat. Cap altre mode de transport terrestre és capaç de transportar tant, tant ràpid i amb tanta eficiència. Això sí, cal apostar per un model racional de transports on a cada mode se li assignin els serveis que pot prestar amb millors condicions. Lamentablement aquest no és el cas del ferrocarril espanyol. L’esbojarrada cursa pel podi quilomètric de l’alta velocitat està posant en risc tot el sistema. Els recursos emprats per a la construcció de noves línies de nul·la rendibilitat es treuen d’aquells segments on més imprescindibles són els serveis ferroviaris: les rodalies i el transport de mercaderies.

És un autèntic despropòsit continuar invertint prop del vuitanta per cent dels recursos en la xarxa d’alta velocitat. S’està descapitalitzant greument ADIF, que cada any s’endeuta més per aconseguir mantenir el ritme de les inversions, i que no disposa de diners per a millorar les saturades línies de rodalies. Per poder quadrar els seus comptes, aquest trasllada els costos, via cànon a RENFE, contribuint a l’augment del dèficit de l’operadora pública, fet que la fa més dèbil i ben vulnerable. No seria gens estrany veure a mig termini una operació de privatització de la companyia.

Cal urgentment un canvi radical de la política ferroviària espanyola. Però, sincerament, no veig els capitostos del PP –com tampoc els socialistes- gens capaços de protagonitzar-la. Prefereixen dur fins al final la seva bogeria infraestructural. No se n’adonen que després d’una gran bacanal arriba una dura i dolorosa purga!