Pedro Sánchez té a les seves mans revertir les negligències i la ineptitud política del PP. I fer-ho implica valentia per frenar el projecte repressiu que la dreta espanyola té com a única resposta per a l'independentisme i afrontar de cara el conflicte amb Catalunya amb noms i cognoms. I aquest no és cap altre que el dret a l'autodeterminació que demana una majoria de la societat catalana. A hores d'ara, cap altra solució aglutina més suport. Per als més incrèduls amb les enquestes, dades irrefutables: a les eleccions del 21-D un 55% dels electors van apostar per formacions que defensen l'autodeterminació i al Parlament hi ha 78 diputats de 135 que hi donen suport.  

Acceptar la realitat és imprescindible per formar part de la resolució del conflicte. Per ara, però, l'única resposta del govern espanyol és el "no és no" sense ni tan sols plantejar cap alternativa i amb l'agreujant que hi hagi nou dirigents empresonats i set més a l'exili. Una estratègia política intel·ligent per part d'un partit que busca desactivar l'independentisme implicaria, com a mínim, una oferta prou agosarada com per seduir almenys una part d'aquells ciutadans que es volen desentendre d'Espanya. Fins ara, però, els globus sonda sobre un possible nou Estatut o una votació sobre l'autogovern no aixequen cap tipus de passió més enllà del PSC. Segurament perquè es tracta de plantejaments que no miren als ulls del problema de fons. 

Davant del tap a l'autodeterminació que imposa el govern del PSOE, l'independentisme busca sortides. Interlocutors que s'avinguin a comprendre l'arrel d'un conflicte que des de la Moncloa es menysté sota l'argument que el dret a l'autodeterminació dels catalans no existeix. Costa d'entendre que, si un català és tan europeu com un escocès, un tingui dret a decidir quina relació té el seu territori amb l'Estat al qual pertany i l'altre no. Per a què per a un país europeu sí que existeix i per a un altre no? No serà que es tracta, efectivament, d'una qüestió de voluntat política? La cerca de mediació del president Quim Torra a Suïssa s'emmarca en aquest immobilisme de Sánchez a l'hora de canalitzar la demanda de bona part de la societat catalana. Quan el teu interlocutor deserta, és legítim buscar àrbitres fora. Sobretot tenint en compte que la justícia d'altres països europeus han desmuntat la causa per rebel·lió que afronten els presos polítics.

Ara bé, de la tardor passada l'independentisme també n'ha d'extreure lliçons. La primera, que fiar a la intervenció de tercers la resolució del conflicte és totalment ingenu. Com ingenu és tornar a menystenir la resposta de l'Estat si es reprèn la via unilateral amb l'actual correlació de forces. Tota mediació és benvinguda quan els problemes estan enquistats, i si bé és legítim no deixar de buscar-la, és una qüestió de responsabilitat no tornar a cometre errors que en lloc d'avançar poden implicar un retrocés. Corregir les febleses internes haurien de ser una prioritat si el projecte independentista vol reeixir. Això passa per teixir una acció conjunta i, a partir d'aquí, muscular-la en base a dos eixos que poden potenciar el seu creixement: el front antirepressiu i la defensa de l'autodeterminació.

Aconseguir aquesta fita és avançar en tres sentits: consolidar-se al país com a projecte clarament majoritari desfent l'empat amb l'unionisme, enfortir-se en la negociació amb l'estat espanyol i guanyar projecció per trobar suports fora. Superar, en definitiva, els entrebancs d'un projecte que topa amb limitacions de l'Estat, però també amb les seves pròpies. Clar està que això requereix temps, probablement el més difícil de gestionar a les portes d'un judici que tornarà a commocionar l'independentisme al carrer.