El Tribunal Constitucional ha beneït la llei d’amnistia. Missió acomplerta. Punt final al recorregut judicial? No. Punt i seguit a la instrumentalització de la justícia per part dels partits espanyols. Mentre uns aplaudeixen i d’altres bramen, el que queda en evidència —un cop més— és la naturalesa profundament polititzada de la justícia espanyola.
Quan governava el PP i el Constitucional tenia majoria conservadora, les sentències dictaven línia dura: contra l’Estatut, contra l’independentisme, contra qualsevol esquerda al marc autonòmic. Ara, amb el PSOE al poder i una majoria progressista al TC, la batuta canvia de mans, però la música continua sent la mateixa: la justícia no és cega, només canvia de color segons qui mani.
El cinisme és palmari. Els mateixos que abans cridaven “respecte a la justícia” ara denuncien ingerències; els que abans obligaven reunions exprés per tombar plens del Parlament, ara demanen serenitat institucional. La diferència entre el PP i el PSOE no és de fons, sinó de formes. Els uns, barroers i orgullosos del seu autoritarisme. Els altres, amables i somrients mentre et posen les manilles amb guants blancs.
El sobiranisme faria molt malament de llegir aquest gir com un gest sincer de reconciliació. És una operació d’interès, no de convicció. No hi ha hagut cap reconeixement del conflicte, cap voluntat real de resoldre'l. Tot respon a una correlació de forces. Sánchez no aplica l’amnistia per convicció democràtica, sinó perquè depèn dels vots catalans per seguir a la Moncloa. I si demà les urnes li ofereixen una alternativa, tornarà aquell Sánchez que prometia dur Puigdemont emmanillat el Tribunal Suprem.
El conflicte entre Catalunya i Espanya no es resoldrà amb concessions puntuals ni lleis excepcionals. És estructural, arrelat en dues concepcions incompatibles de sobirania. L’una, la del règim del 78, que imposa la unitat com a dogma. L’altra, la d’un poble que ha dit prou i vol decidir el seu futur lliurement.
L’amnistia pot ser útil per guanyar temps. Però no per guanyar el futur. El miratge del diàleg pot fer que alguns es pensin que s’ha acabat la repressió. Però només cal una nova aritmètica, un nou pacte de govern o un nou jutge-estrella per veure com torna el puny damunt la taula. El de sempre, el de l’Estat.
L’independentisme no pot confondre esquerdes tàctiques amb oportunitats estratègiques. Cada cessió de l’Estat s’ha d’arrencar amb un esforç titànic, sigui l’oficialitat del català, el traspàs integral dels trens o un finançament singular. No hi ha voluntat real de fer cap concessió, i les que es fan són sempre reversibles. No hi ha cap canvi de paradigma, només una pausa temporal en la lògica de la imposició. I com sempre, caldrà estar a punt per a quan tornin els dies difícils. Perquè tornaran.