Com ja ha succeït en diverses ocasions, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha tornat a contradir el parer del Tribunal Constitucional espanyol, aquest cop pel que fa a l’abast de la llibertat d’expressió. En la causa que ja havia estat resolta a l’Audiència Nacional l’any 2008 i en la qual s’havia desestimat el recurs d’empara per violació  de la llibertat d’expressió, Estrasburg ha fallat aquests dies que la crema d’una fotografia dels reis cap per avall no es pot considerar més que una expressió de les opinions polítiques i que, per tant, és desproporcionada la pena que els havia estat imposada als processats, una pena que preveia poder substituir la multa, si no es pagava, per privació de llibertat.

A l’espera de veure el text de la sentència, del qual per ara sols es pot accedir a la nota de premsa emesa pel propi TEDH, s’ha de dir que aquesta invalidació de resolucions internes no és circumstància que afecti sols l'estat espanyol. Altres països s’han trobat en situacions semblants en el passat, com quan l’any 2013 el parlament francès va suprimir el delicte d'ofensa al cap de l'Estat que aquell any va comportar a França una condemna del Tribunal d’Estrasburg per haver imposat, en raó d’aquell delicte, una multa de 30 euros a un activista que duia en una manifestació una pancarta on es podia llegir "gilipolles" adreçat al president Nicolas Sarkozy.

En països com Estats Units la polèmica sobre si s’ha de sancionar o no qualsevol menysteniment als símbols nacionals continua viu hores d’ara, i les ofenses a la bandera o el himne propis són considerats delicte a Alemanya, arriscant en un moment o altre una sentència semblant a la que ara ha desdit el parer del Tribunal Constitucional espanyol.
S’ha de dir, però, que en el sí del propi TC ja hi va haver divisió d’opinions en el cas la particular foguera de Roura, i que els magistrats Xiol, Roca o Asúa van emetre vots particulars apostant per l’absolució dels encausats.

Aquesta discrepància ens serveix per comprovar que el TC no és la instància enemiga de la llibertat que alguns dibuixen i que, en tot cas, el procediment taxat a la seva llei dona força sols al parer de la majoria. En últim extrem, més enllà del TC, s’ha obert una via, potser massa difusa i poderosa, que en l’àmbit de la Unió Europea, i després del fracàs de la seva Constitució, està duent a terme una mena de procés constituent de caire hermenèutic per tal d’unificar criteris sobre la interpretació de la principal raó de ser de  l’organització: la construcció d’un estàndard homologable de drets, capaç de generar una influència positiva en la societat internacional. Tant de bo serveixi, tenint en compte el preu que en termes de sobirania estan pagant els estats europeus.