Objectivament, és bo que Catalunya tingui pressupostos. Llàstima que l’acord no hagi estat, almenys, entre quatre forces. Llàstima que Junts continuï preferint fer d’oposició abans que exercir el lideratge del país que hem d’aspirar a ser. Sense voluntat de consens no hi ha lideratge social possible.
Pràcticament 60.000 milions d’euros. Un 22% més que els anteriors. Un creixement significatiu. L’aprovació donarà aire al govern d’Illa i, si gestiona bé l’execució dels comptes —som al juliol i veurem què s’acaba executant—, segurament reforçarà les seves expectatives de cara a les properes eleccions al Parlament.
Dit això, aquests no són els pressupostos que Catalunya necessita. Són positius, però continuen sent uns pressupostos autonòmics. I aquest és el problema de fons. Catalunya no necessita simplement més pressupost; necessita uns pressupostos plens. Uns pressupostos ajustats a la seva capacitat econòmica, a les seves necessitats socials i a les seves prioritats nacionals.
No parteixen d’un sistema de finançament adequat. No recuperen els dèficits acumulats. Només ofereixen un efecte corrector limitat. I, sobretot, no incorporen cap nou model de finançament. Que ningú no es faci il·lusions. L’actual arquitectura de l’Estat autonòmic impedeix que Catalunya disposi d’uns pressupostos ajustats a la seva capacitat econòmica real. El dèficit fiscal deixa de ser només un problema tributari per convertir-se en un límit estructural de qualsevol política pública.
Catalunya necessita uns pressupostos plens, que no parteixin dels condicionants autonòmics; uns pressupostos que permetin decidir el nivell impositiu, les inversions, les despeses ordinàries i les prioritats nacionals. Segurament, una Catalunya amb plena capacitat pressupostària administraria un pressupost que se situaria força per sobre dels 100.000 milions d’euros.
Si ens ho mirem des de la perspectiva d’un país que necessita poder administrar, sense condicionants, un pressupost de més de 100.000 milions d’euros i prestar els serveis que exigeix una població de 10 milions d’habitants, aquests són uns pressupostos absolutament insuficients.
Els catalans ens hauríem d’acostumar a pensar sempre en dos pressupostos: el de la Generalitat que avui podem aprovar i el del país que algun dia haurà de governar-se plenament. La distància entre l’un i l’altre és, precisament, la mesura del nostre problema polític. Principalment perquè els problemes estructurals no es resolen pressupost autonòmic rere pressupost autonòmic. Ben al contrari. En el marc del model autonòmic vigent, Catalunya continuarà retrocedint.
En tot cas, almenys el sobiranisme hauria d’entendre que, per anar de debò endavant, cal canviar les regles del joc autonòmic i, encara més, la nostra consciència com a nació i com a ciutadans amb drets. Ens hem acabat resignant a un model d’Estat que ens està portant al fracàs com a nació, amb afectacions negatives per a les persones i les famílies.
Entenguem-nos. Una societat com la catalana hauria de tenir clar que l’Estat autonòmic no serveix. No serveix perquè l’Estat del qual forma part viu en una crisi permanent i pràcticament sistèmica i manté una sola idea immodificable: què Catalunya no marxi per què sense la seva aportació els principals beneficiaris de l’estat en surten perjudicats.
En un context així, als catalans ens convé una política analíticament més precisa i més clara. Acceptar la lògica de la política estatal significa allunyar-se d’una societat socialment digna, econòmicament avançada i políticament democràtica. Acceptar la lògica de la política estatal és permetre que el populisme creixi.
Ens cal, doncs, pensar i actuar en un context en què la satisfacció per l’aprovació d’uns pressupostos no distorsioni en excés la realitat. Una política i una societat civil conscients d’on som haurien de saber precisar les limitacions estructurals del país i buscar els consensos necessaris per afrontar-les. És responsabilitat nostra, política i cívica, deixar de ser una peça secundària d’una política espanyola que, francament, fa fàstic.
De la mateixa manera, és responsabilitat nostra tenir clara una estratègia per establir i assolir els objectius permanents i irrenunciables de Catalunya. Tot català, vell o nou, hauria de saber que, sense més força institucional i social, sense reforçar les bases econòmiques, materials i de talent del país, i sense un major reconeixement internacional, la societat catalana continuarà retrocedint en qualitat de vida.
Tot català hauria de tenir clar que defensar els interessos nacionals dels catalans té poc a veure amb els discursos populistes o racistes centrats en la immigració. Té a veure amb les qüestions geopolítiques prioritàries, encallades o retardades històricament per la política nacional espanyola. Té a veure amb els greuges històrics acumulats, destructors del progrés i de la cohesió social.
Per això la qüestió no és celebrar uns pressupostos. La qüestió és no confondre un pas administratiu amb un horitzó nacional. Catalunya només deixarà de retrocedir quan deixi de pensar com una autonomia i torni a pensar com una nació.
La limitació de l’horitzó nacional té a veure amb les coses que no s’han fet quan tocava i amb la seva absència limiten el present i el futur. La llista de coses pendents és prou coneguda: el dèficit fiscal, Rodalies, l’AP7, el corredor mediterrani, l’aeroport, el port, l’aigua, l’energia, la llengua i la capacitat legislativa, la cultura, etc. .
És responsabilitat nostra prendre consciència dels nostres greus dèficits estructurals i trobar la manera de combatre’ls. No oblidem que Catalunya és una nació lluitada. Es tracta d’entendre que, sense resoldre aquestes qüestions, els catalans no podem desplegar plenament el nostre projecte com a societat europeista, mediterrània, democràtica, cívica i oberta. No es tracta de greuges subjectius. Es tracta de factors de dimensió geoestratègica sense els quals Catalunya continuarà afeblint-se i podria arribar, fins i tot, a desaparèixer com a nació.
També és responsabilitat nostra assumir que la societat catalana fa massa temps que no aconsegueix definir una agenda nacional estable. On és el mínim comú entre les forces sobiranistes, la societat civil, el món local, les universitats, les empreses, els sindicats i el món de la cultura? On es defensen conjuntament els interessos permanents de Catalunya? El finançament, les infraestructures, la llengua, l’autogovern, la recerca, la seguretat, l’energia, la immigració, l’habitatge o la projecció exterior són qüestions exclusivament de partit o exclusivament de govern? Hem perdut el sentit de comunitat? Hem perdut el sentit de nació? Si és així, convé reconsiderar la nostra passivitat col·lectiva i els nostres egoismes partidaris. Perquè retrocedir com a nació és, inevitablement, retrocedir com a societat.
És responsabilitat nostra continuar lluitant per una major sobirania. Ja sigui mitjançant un estat propi, com pensem alguns, o en el marc d’un Estat espanyol plenament democràtic i respectuós amb la seva pluralitat nacional, com defensen altres. Però, en qualsevol cas, si no som capaços de pensar-nos com allò que ens convé ser —un node europeu amb Barcelona com a servidor central, però no exclusiu; un node fonamental de l’arc mediterrani; un país democràtic capaç de construir aliances estables amb ciutats, ports, universitats, regions, cambres de comerç i xarxes culturals— difícilment podrem afrontar els grans reptes ambientals, socials, econòmics i polítics del nostre temps.
Tinguem present que la força de Catalunya no prové de l’Estat. L’Estat és, massa sovint, la pedra a la sabata. La força de Catalunya prové del talent, del projecte compartit, de la mobilització de la societat, de la confiança en nosaltres mateixos i de la nostra vocació europeista i universalista.
És responsabilitat nostra que Europa torni a mirar Catalunya amb respecte i amb esperança. La qüestió catalana ha de ser percebuda a Europa pel que és realment: una conseqüència del dèficit democràtic de l’Estat espanyol. Catalunya no és, ni ha de deixar-se presentar mai, com una expressió de nacionalisme arcaic. La qüestió catalana no es resol amb populisme ni amb autoritarisme. Es resol amb més democràcia, més sobirania i més qualitat institucional.
Ens correspon a nosaltres projectar Catalunya a Europa com el que és: un poble madur, democràtic, plural i capaç d’actuar amb sentit d’Estat. Ja seria hora que els partits sobiranistes assumissin aquesta responsabilitat també en la seva actuació davant les institucions espanyoles. Donar força a Catalunya exigeix entendre que la unitat estratègica és més valuosa que la confrontació permanent.
Els vots catalans a Madrid podrien ser extraordinàriament útils per dibuixar una Catalunya que sap què vol. Avui, massa sovint, projecten la imatge d’un país dispers, confús i excessivament caïnita. I això afebleix Catalunya molt més que no pas qualsevol discrepància ideològica.
És obligació dels partits centrar-se a consensuar cinc o sis objectius estructurals que tinguin una incidència decisiva en la vida dels catalans i treballar-los des del consens i des de la lleialtat als interessos permanents del país. Rodalies, un finançament singular, les inversions estratègiques, el blindatge de la llengua, una major capacitat fiscal i el reconeixement nacional podrien convertir-se en grans victòries compartides. Menys gesticulació, doncs, i infinitament més consens al servei dels objectius nacionals estratègics.
Ens correspon evitar que els valors històrics de la catalanitat continuïn debilitant-se per manca de polítiques actives i de grans consensos. És responsabilitat del sobiranisme reforçar la nació des de dins. Llengua, escola, barris, habitatge, seguretat, cultura, integració de la immigració i prosperitat compartida constitueixen els fonaments de qualsevol geopolítica que vulgui garantir el futur nacional de Catalunya.
També és un deure nostre oferir un contrapunt a un Estat espanyol bloquejat, polaritzat i incapaç de reconèixer la seva pluralitat nacional o d’afrontar democràticament la qüestió catalana. Catalunya ha de presentar-se com una alternativa basada en objectius clars, bon govern, estabilitat, europeisme, pluralisme i prosperitat. Catalunya no vol allunyar-se de la democràcia ni d’Europa. Vol contribuir a construir-ne una versió millor, més avançada i més justa. Res d’això no ho oferirà mai el populisme.
Pregunto, doncs: no ha arribat l’hora d’entendre que la societat catalana, en una època de transformacions profundes, hauria de revitalitzar la seva visió de futur? No ha arribat l’hora de tornar a explicar-se com una nació històrica amb vocació d’Estat, inequívocament europea i mediterrània, amb una agenda estable, una mínima unitat estratègica i capacitat per construir consensos davant els grans reptes del segle XXI? No és aquest, al capdavall, el relat que hauria de relligar el nostre futur col·lectiu?
I encara faig una segona pregunta. De debò podem pensar que tota aquesta responsabilitat correspon exclusivament als partits polítics? Segur que no. Cal tornar a interpel·lar els principals dirigents de les organitzacions capdavanteres de la societat civil econòmica, cultural, territorial, social i internacional. Catalunya necessita més societat civil activa, més reflexió compartida i una capacitat molt superior de cooperació.
Necessitem una aliança més decidida entre Òmnium Cultural, l'ANC, el Cercle d’Economia, Foment del Treball, PIMEC, la Cambra de Comerç, Barcelona Global, la Taula del Tercer Sector Social, l’Institut d’Estudis Catalans, les universitats públiques i privades, els col·legis professionals, els sindicats, FemCAT, la Cecot, l’Ateneu Barcelonès, la Fundació Catalunya Europa, el Port de Barcelona, Mobile World Capital, l’ACM, la FMC i les principals ciutats del país. Catalunya només tornarà a avançar si recupera la capacitat de pensar, deliberar i actuar col·lectivament.
Tots aquests organismes juguen un paper important en la defensa dels interessos sectorials, però històricament també han sabut assumir, en els moments decisius, la defensa dels interessos nacionals. Si la política falla, és hora que hi tornin. La clau és defensar conjuntament els interessos estructurals de Catalunya. Aquells que sostenen un país que avui trontolla i que poden obrir el camí cap al magnífic país que encara podem arribar a ser.
Depèn de nosaltres disposar d’una política nacional més sòlida i d’una societat civil més activa. Necessitem una consciència col·lectiva molt més intensa del moment històric que estem vivint. Les oportunitats de redreçament difícilment vindran d’un Estat immers en una crisi pràcticament sistèmica. Les oportunitats de Catalunya només poden construir-se des de Catalunya.
Algú pot defensar, sense envermellir-se, que un Estat com l’actual —polaritzat, travessat per tota mena de corrupteles, amb una qualitat democràtica cada vegada més discutible, incapaç d’aplicar plenament una llei d’amnistia, amb relacions profundament deteriorades entre els poders executiu, judicial i legislatiu, amb una justícia massa sovint qüestionada, amb un sistema fiscal que, en el cas de Catalunya, genera dèficit fiscal i, alhora, situacions assimilables a un dúmping institucional, i amb una inversió pública que massa sovint es transforma en desinversió— no perjudica profundament Catalunya?
Tinc la convicció que ha arribat l’hora de fer clic. De deixar enrere la imatge borrosa dels darrers deu anys. De tornar a situar Catalunya en el mapa polític i mental d’Europa. Difícilment ho aconseguirem recuperant simplement els consensos dels anys setanta, perquè bona part d’aquells compromisos van ser incomplerts pel nacionalisme espanyol.
Quan José María Aznar recorda que "Espanya serà nacional o no serà", no fa altra cosa que actualitzar una idea que continua profundament viva. Molts catalans encara preferim pensar que aquest vell nacionalisme espanyol és residual. No ho és. El mateix dia que aquestes paraules tornen a ocupar el debat públic, una treballadora és acomiadada d’un espai de coworking de Barcelona per haver-se expressat en català. Encara avui hi ha qui continua transmetent el mateix missatge de sempre: Catalunya serà espanyola o no serà.
És hora d’assumir que som al segle XXI i actuar en conseqüència. El món de les xarxes digitals, dels satèl·lits, de les terres rares, de la innovació, de la transició energètica, del canvi climàtic, de les dades, de la intel·ligència artificial, dels populismes, de la fragilitat democràtica i de les grans migracions exigeix a Catalunya un nou compromís de la societat civil i una renovació profunda de la política nacional.
Ferrater Mora insistia, durant la postguerra, que Catalunya només es podia comprendre adequadament si s’interpretava com un país de frontera: mediterrani, europeu, ibèric; situat entre el nord i el sud, entre el centre i la perifèria. Per a ell, aquesta condició fronterera no era una desgràcia, sinó una font de dinamisme i de creativitat històrica. Hi identificava unes formes pròpies: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia. Jo hi afegiria les formes que han emergit amb força durant aquest primer quart del segle XXI: el talent, el treball, la capacitat de lluita, la diversitat i la civilitat. Amb aquests valors disposem de les eines necessàries per mirar de cara el país que tenim i, sobretot, per definir una visió engrescadora del país que volem.
És responsabilitat nostra fer les coses. Això vol dir entendre el present, definir el futur amb rigor, sense idealismes ingenus, però amb confiança en les nostres pròpies forces. I actuar en conseqüència.
I permeteu-me acabar amb un exemple aparentment menor. Com és possible que tanta gent reivindiqui, gairebé acríticament, el retorn dels peatges a les autopistes catalanes? Les hem pagades durant dècades, infinitat de vegades, i ara alguns semblen disposats a pagar-les novament. Un país conscient dels reptes que té al davant hauria de reclamar, abans que res, el desdoblament de les vies que encara no existeixen, una xarxa ferroviària de mercaderies pròpia d’un país europeu o un corredor ferroviari que acumula mig segle de retard. Continuar acceptant determinades lògiques és, al capdavall, allò que tan gràficament diu la dita popular: ser cornut i pagar el beure.
Torno al principi. Està bé tenir pressuposts, però és un error oblidar que hi ha interessos electorals, interessos de govern i interessos permanents del país. Tots són legítims, però les democràcies madures saben distingir-los. Catalunya també hauria d'aprendre a fer-ho.
Aquest és, probablement, el principal repte dels propers anys. No tant decidir què volem ser, sinó aprendre a pensar i actuar com allò que diem que volem ser. Les nacions no avancen només perquè tenen raó. Avancen perquè saben construir una consciència compartida dels seus interessos permanents, sostenir-los en el temps i convertir-los en institucions, en polítiques i en cultura cívica. Catalunya encara hi és a temps. Però el temps, també per als països, no és infinit.