He mirat tres vegades, tres, l'últim lliurament de Generació D, un d'aquests programes que donen sentit a la televisió pública. Els entrevistats en quatre etapes vitals (quinze o setze anys, vint-i-pocs, trenta, gairebé quaranta) són gent normal, i per això ens hi veiem tan reflectits, ni que siguem una mica més vells que ells, com és el cas. Les seves ambicions i frustracions són o podrien ser les nostres.

Mirant aquests joves que s'han fet grans arribo a la conclusió que la vida ens canvia més aviat poc. L'adolescent i l'adult que quaranteja són essencialment la mateixa persona. Agafa un noi de quinze anys i ja pots endevinar si muntarà una empresa o preferirà l'estabilitat d'una feina fixa fins a la jubilació. No pots preveure si l'empresa farà aigües o si la mort de l'estat del benestar acabarà amb les feines fixes i les pensions, però l'actitud de cadascú davant les circumstàncies que li toquen viure sí que és bastant previsible.

Repasso mentalment els companys de la meva classe d'EGB i, en efecte, constato amb cert espant que la majoria hem acabat sent i fent allò que ja es veia venir que seríem i faríem. Les úniques sorpreses són aquelles que depenen més o menys de la sort: si l'hem encertat a l'hora de triar parella, si hem sobreviscut (o no) a un accident de cotxe. Però el futur no és pas un full en blanc: el portem escrit en bona part a l'ADN amb retolador permanent.

Si Déu existís, es faria un tip de riure cada vegada que algú fa plans. Els projectes se'ns desbaraten i els imprevistos sovint són la norma. Però el que realment ens defineix no és allò que ens passa, sinó com reaccionem davant les tombarelles del destí. I aquí Déu hi té poc a dir: ens va fer d'una determinada manera (deixeu-me jugar a atorgar-li el poder creador) i va callar per sempre. Per sort o per desgràcia, som i serem els que érem. I per molts anys, si pot ser.