Per segona vegada, el president de Banco Santander ha negat la possibilitat que Catalunya arribi a ser independent. En la reunió amb accionistes que va liderar dissabte Emilio Botín va fer seva la frase de Rafael, el Guerra, gran torero i enorme poeta: “Lo que no pué ser, no pué ser, y además es imposible”. Saviesa castissa. Botín va tornar a proclamar que plantejar la secessió de Catalunya és il·legal i que no passarà perquè “no interessa ni a Catalunya ni a Espanya”. Fent seu el tòpic més retronat, el president de la primera entitat bancària espanyola va reblar: “No hi ha cap dubte que [Catalunya] es tracta d’una regió molt rica, és d’allò millor d’Espanya. A mi m’encanta Catalunya”. Encantat, doncs, amb la “regió”, Emilio Botín no vol ni pensar en escenaris indesitjables per a la seva entitat, la seva butxaca i el seu ànim. Els assistents li van agrair el gest amb aplaudiments i visques.

Corrien ahir alguns comentaris en les xarxes que, com és propi i menester, criticaven l’alegria del mestre Botín. I alguns altres que anaven més enllà i reclamaven una actitud més combativa davant Banc Santander. És una opció. Tot i que, com ja se sap a Catalunya, les crides a qualsevol boicot tenen dues direccions, no resolen res i perjudiquen tothom. Són només una arma carregada d’incertesa. A més, ni que algú decidís prescindir dels amables serveis regionals de Banc Santander i canviar d’opció bancària, quina alternativa resulta més nacionalment propícia? Més enllà de les inversions socials i nacionals que fan entitats com La Caixa, una manera cada vegada més aïllada de tornar confiança impositora a qui més ho necessita, no hi ha a Catalunya cap nom en la gran banca que es miri l’anhel sobiranista de la majoria dels catalans almenys amb respecte. Quin gran responsable de qui gran banc, senzillament, es limita a dir que acceptaria la decisió democràtica de la majoria dels catalans? Qui més qui menys treballa en contra a l’ombra. A la llum només ho fan els més segurs.

Hi ha actius independentistes que recomanen entitats petites –caixes rurals, agrupacions mutualistes- o estrangeres per compensar el buit. En l’un i l’altre cas es tracta de recursos molt limitats. En capacitat resolutòria i operativa. Només a l’abast, en tot cas, d’impositors amb coneixements exactes de les possibilitats que ofereixen aquestes entitats. Ara com ara, trobar un substitut al Santander, al BBVA, al Popular, a La Caixa o el Sabadell no és tan fàcil. Més aviat és difícil. I ningú pot aspirar a tenir èxit en una hipotètica campanya de rebuig. A Catalunya, a més, La Caixa i el Sabadell són peces necessàries i fràgils en l’entramat financer propi. L’opció valenciana –el desert autòcton- no pot fer gràcia a ningú. L’alternativa, però, sí que pot ser la protesta. Sentida i necessària. Aquells que tenen un compte obert al Santander almenys aquest matí podrien dirigir-se a la seva agència i fer-li saber al responsable que Catalunya no és cap “regió” i donar-li proves també d’una santa indignació perquè el destre frívol Botín no estigui tan “encantat”.