23 de febrer del 1981. La situació a l’Espanya postfranquista era molt convulsa, i el soroll de sabres ben evident. Aquella tarda, un grup de guàrdies civils encapçalats pel tinent coronel Antonio Tejero va irrompre en el Congrés espanyol i en va retenir els diputats.  Aquest va ser el tret de sortida (mai millor dit!) a un intent de cop d’estat que, tot i no triomfar (?) ha acabat condicionant fins avui la problemàtica territorial de l’Estat.

Poc després de l’incident, les agències de notícies van començar a enviar imatges de l’assalt als mitjans de comunicació d’arreu del planeta. Durant la nit, els periodistes d’un diari suec van rebre la fotografia de Tejero (recordin: cara de pocs amics, bigoti espès, pistola en mà i la testa coberta pel preceptiu tricorni) amenaçant els diputats des de la tribuna del parlament.

El periodista encarregat del tancament es va fer un embolic i, l’endemà, aquell diari escandinau va arribar als quioscos amb un titular que destacava que "Un torero assalta el parlament espanyol".

Aquesta és una anècdota que li encantava explicar a l’enyorat Gabriel Cardona. Militar de professió, Cardona, que va ser cofundador de  la Unió Militar Democràtica (opositora al franquisme), va viure aquest intent de cop d’estat des del ventre de la bèstia. No debades, com a capità d’infanteria, estava destinat a la caserna de Sant Boi de Llobregat, on hi havia l’única unitat cuirassada de Catalunya: el regiment de cavalleria Numancia.

Aquella tarda, Cardona va veure com un grup d’oficials armaven i carregaven de combustible una colla de tancs. I com n’escalfaven els motors. I va sentir amenaces i crits a favor del cop. I va veure altres oficials demòcrates que, com ell, s’hi oposaven.

Anys després, Gabriel Cardona, reconvertit en professor d’’història contemporània  a la Universitat de Barcelona, era ben conscient d’haver viscut la història des del moll de l’os. I també sabia que va anar per molt poc que el cop no triomfés a Catalunya, tal com va deixar escrit en el seu llibre Las torres del honor, o com s’encarregava d’explicar a tots aquells que l’escoltàvem.

Tot això ho explico perquè, com cada any, quan arriba el 23 de febrer, no puc evitar de pensar en el Gabriel i en l’anècdota del torero colpista. Perquè em reconeixeran que aquesta història entra de ple dins dels tòpics que arrossegava aquella Espanya que tot just estava sortint del franquisme: les castanyoles i les panderetes, el sol i la sangria, les folclóriques i els toreros amb chaquetilla de lluentons i taleguilla arrapada. I, com no, la inevitable montera, que el pobre periodista suec va confondre amb el tricorni, una peça que encara avui és una part essencial de l’uniforme de gala de la Guàrdia Civil.