Diumenge, 1 de maig. Dia del treball. Una jornada reivindicativa que, com sempre, obliga a plantejar-se quin sentit té allò que es reivindica als carrers i als discursos. Qüestionar i posar l'accent en les urgències econòmiques i socials, derivades d'un context de precarietat i també fruit del que s'ha donat en anomenar economia de l'estrès, té encara tot el sentit.

Les crisis, a casa nostra, s'han saldat sempre amb més desigualtats; més injustícia, per tant. El balanç de la crisi financera del 2008, que va fer estralls en el sistema productiu i va empènyer a l'abisme la classe mitjana, ha estat nefast i ajuda a entendre un mercat del treball i una societat on persisteixen les dificultats per conciliar i per dotar-se d'un sistema de cures a l'alçada del progrés al que tot país ha d'aspirar.

La temporalitat –no sembla que la reforma laboral l'hagi de resoldre, en cas que ho faci, tan ràpidament com es va dir– segueix a l'ordre del dia i l'atur juvenil és ja un problema crònic. La Unió Europa ha advertit diverses vegades dels punts febles del mercat laboral espanyol, que no són un acomiadament massa car o "inflexible" o un salari mínim elevat, com vol fer creure la patronal, sinó els efectes de la precarietat fruit de les dificultats per redistribuir la riquesa.

A això s'hi han sumat els efectes de la crisi de la Covid, que són sobretot socials i han deixat, de nou, al descobert la debilitat dels serveis públics. Aquest cop, però, Europa ha reaccionat diferent malgrat que conservadors i liberals continuen portant la veu cantant a la Comissió, al Consell i al Parlament Europeu, on els ultres i els populistes són cada cop més visibles. Davant la crisi financera de 2008, Angela Merkel i Nicolas Sarkozy van imposar l'austeritat i, per tant, les retallades. Ara, s'ha optat per la inversió i per intentar posar al dia l'economia i recuperar el tremp industrial, si més no a casa nostra, on cada cop més veus defensen les relocalitzacions per estabilitzar els preus.

Però després d'una en ve una altra i la guerra d'Ucraïna, com era de preveure en un món globalitzat on un tancament a la Xina o un col·lapse al canal de Suez compromet i encareix els subministraments, ha descontrolat la inflació, un problema que l'alentiment pandèmic havia posat de nou damunt la taula. I si abans havien estat l'austeritat, la debilitat de l'atenció primària o la falta de personal a la sanitat, ara el problema és el preu del gas, de la llum o dels carburants. Pedro Sánchez va demanar, i va aconseguir amb l'anomenada excepció ibèrica, desacoblar el gas i l'electricitat i això incidirà positivament, per a empreses i particulars, en la factura de la llum. Però, és clar, les companyies ja han advertit que respondran al que consideren un abús i miraran de repercutir-ho a través d'altres conceptes.

El mercat de l'energia estava, fins ara, regulat. La situació sembla que fa necessària la intervenció per impedir el descontrol en els preus que arrossegui el conjunt de l'economia i castigui a qui més ho necessita. Més encara tenint en compte que el 2021 Endesa, Ibredrola i Naturgy van guanyar 6.500 milions d'euros nets, 2.000 més que el 2020. I pel que fa al conjunt de les energètiques de l'Íbex-35, aquestes van multiplicar per quatre els seus beneficis. Realment es fa difícil d'entendre que no tinguin marge per evitar "repercutir" per una altra via les exigències del govern.

La guerra i la pandèmia han enfortit l'autoritarisme dels governs. Les despeses en armament, les restriccions de drets col·lectius i individuals, tenen ara menys rebuig del que podien tenir fa anys. La por és una mala consellera de la política i no convida a l'optimisme. Els estats són més forts, sembla que recuperen un cert marge d'actuació davant les urgències, però no ho fan per redistribuir. En aquest sentit, és clau l'existència de sindicats forts i arrelats a la realitat del seu país però també versàtils i atrevits per adaptar-se a una realitat del món del treball que ja no és només la de treballadors industrials de mitjana edat amb contracte fix. El conservadorisme, el corporativisme i la pulsió sistèmica n'han corcat el vigor. 

Debats com la transició ecològica, la reindustrialització, el model de creixement i econòmic de les nostres ciutats, la igualtat efectiva entre sexes, o una política fiscal justa necessiten intel·ligència col·lectiva. O cosa que és el mateix, organitzacions capaces de donar respostes i amb un suport popular que en legitimi les posicions. És avinent l'aforisme de Fuster, ara que commemorem el centenari del naixement del nostre assagista més cabdal: "La política, o la fas o te la fan".