El trilema de Rodrick, o també anomenat el trilema impossible, estableix que no és viable garantir simultàniament la globalització econòmica, la democràcia política i la sobirania nacional. Aquesta incompatibilitat obligaria a escollir només dues d'elles. O globalització i sobirania estatal; o democràcia i sobirania estatal; o globalització i democràcia, etc. Aquest esquema és intel·lectualment, tot i que uns dels punts febles d’aquest trilema podria ser confondre o identificar sobirania nacional amb sobirania estatal. Però no és aquest l’objecte d’aquest article. Vull portar a col·lació un altre trilema.
 
La reacció del nacionalisme espanyol hegemònic davant la perspectiva de la concessió  d’indults amb sordina als presos polítics catalans m'ha fet pensar en el trilema del nacionalisme espanyol. Quin trilema? Garantir simultàniament la unitat política del Regne d’Espanya, el Gran Madrid (contrapartida de l’Espanya buidada) i l’assimilació econòmica, lingüística i cultural de les nacionalitats històriques. Es tracta, de fet, de garantir la unitat del Regne fent derivar diversitat lingüística i nacional cap a una innòcua diversitat folklòrica regional i, d’aquesta manera, consolidar la forta centralitat econòmica, política i cultural del Gran Madrid. Sense ombres, sense dubtes: Madrid i províncies. Però aquest trilema és més impossible que el de Rodrick.

Aquí el problema no és que calgui escollir de dos en dos. El problema insoluble és que hi ha una peça que no encaixa mai: l’assimilació econòmica, política i cultural de les nacionalitats històriques. Es podria apostar per la unitat garantint la diversitat nacional. Però això faria inviable el Gran Madrid que buida la resta del territori. Per tant, cal descartar aquesta opció. Com va dir la clàssica, "Madrid es España dentro de España"). La unitat del Regne i el Gran Madrid només serien possibles eliminant les diferències nacionals; aplicant polítiques d’assimilació. Però com més insisteixen en aquesta via, més incentiven la voluntat sobiranista de les nacionalitats.
 
Sembla obvi que la postura més intel·ligent del nacionalisme espanyol implicaria reconèixer el caràcter compost del Regne d'Espanya i ser políticament conseqüent amb aquest elemental principi de realitat. És a dir, reivindicar la diversitat amb les conseqüències econòmiques, polítiques i culturals derivades. Però aquesta posició només és defensada tímidament per una part minoritària del nacionalisme espanyol. I això és el que fa que el nacionalisme espanyol uniformista i autoritari gestioni de forma tàctica el conflicte amb Catalunya. Anar contra Catalunya és molt llaminer; procura rèdits electorals fàcils, immediats. Ho van fer el 2006 i hi tornen 15 anys després. No falla mai.
 
En aquestes condicions, el trilema impossible del nacionalisme espanyol genera la paradoxa de l'independentisme català: apostar pel diàleg i la negociació és l’única opció políticament intel·ligent, tot i que pot acabar afavorint les expectatives electorals de la coalició extremista de Vox i PP. Per què és l’única opció políticament intel·ligent? Entre altres raons, perquè l’acceptació de l’escenari de la taula de negociació per part del govern central significa explícitament el reconeixement del caràcter polític del conflicte i, implícitament, la condició de subjecte polític de la nació catalana.
 
Per això mateix, ni l'opinió pública catalana àmpliament majoritària, ni l'opinió pública internacional no entendrien que la part catalana de la taula de negociació no aposti pel diàleg fins a esgotar totes les possibilitats. La situació és ben clara: l’aposta pel diàleg cohesiona la societat catalana, però polaritza el sistema polític espanyol. En contra del que fan alguns analistes independentistes per a simplificar de manera infantil el diagnòstic, no té sentit referir-se a Espanya com un ens ontològic aliè a distincions internes. Ben al contrari, cal analitzar i tenir en compte les contradiccions del sistema polític i cultural espanyol per entendre les oportunitats i les dificultats del sobiranisme català.
 
Fent-ho, es pot entendre que el trilema del nacionalisme espanyol no té solució, però que la paradoxa de l’independentisme català pot obrir solcs definint perspectives.