Aquest agost es va estrenar aquí, finalment, la pel·lícula biogràfica sobre els anys crucials de la vida d’Enrico Berlinguer, el mític dirigent comunista italià: Berlinguer. La grande ambizione.
El director Andrea Segre hi transmet molt bé l’època, l’ambient social i polític. I hi transmet molt bé la figura de Berlinguer, el Berlinguer polític i persona. El Berlinguer amb matisos, amb contradiccions, amb límits, amb voravius.
Es veu Berlinguer en el seu context familiar, la seva relació amb els seus fills i la seva esposa. Es veu el Berlinguer de classe benestant, sense luxes, però fill d’una classe mitjana-alta descendent de la petita noblesa sarda-catalana.
S’hi mostra molt bé la desconfiança de la direcció soviètica vers un comunisme italià que tendia a ser un partit de masses, que volia deixar de banda alguns principis que eren immutables i intocables per l'ortodòxia comunista; un comunisme italià que apostava per l’eurocomunisme i per treballar per influir en la governabilitat del país, deixant de banda els bloquejos.
També s’hi explica la influència i l’impacte que va tenir el cop d’estat militar xilè del 1973 en la consciència d’aquella etapa i de l’esperit que duria al Compromís Històric o com al 75 els comunistes de Berlinguer arrasaven a les eleccions municipals, en aquella Itàlia de Peppones i Don Camillos.
Crec que els guionistes es van llegir tan bé com jo la biografia de Berlinguer escrita per l’intel·lectual i exalcalde de Roma, Walter Veltroni: La sfida interrotta (El repte interromput).
Així mateix, la pel·lícula canalitza la rellevància de la conjunció espai-temps de dos grans personatges polítics importants i de finals inesperats i abruptes. Aldo Moro, referent de la Democràcia Cristiana oberta i conciliadora, d’ordre però partidària del bon govern i l’entesa; capaç de reunir-se amb Berlinguer secretament tantes vegades com fes falta per buscar solucions al país i arribar al Compromís Històric en plena Guerra Freda.
De final de 1963 a l’estiu del 68, Aldo Moro va ser el primer ministre del govern conegut de centreesquerra “orgànic”, perquè integrava per primera vegada al Partit Socialista Italià i al Partit Socialista-democràtic Italià i als liberals. Tot plegat seria la base per a grans acords als quals la política italiana es va veure obligada a arribar per governar el país.
El final de Moro, assassinat per les Brigades Roges el 1978, enviava a la paperera molta de la feina feta plegats. I Berlinguer moria el juny del 84, després d’un ictus fent un míting a Pàdua, i sent aleshores primer ministre un socialista: Bettino Craxi, amb qui mai es van entendre.
La pel·lícula mostra també la debilitat de Berlinguer en dos sentits: la debilitat física d’un home molt prim que semblava que una ventada forta se’l podia endur, però alhora dèbil internament, amb ortodoxos comunistes que el posaven en dubte i conservadors de la Democràcia Cristiana que no li donaven aire per avançar. Una debilitat existencial, que era, però, la seva força i que li donava una aura especial que els italians sempre van saber veure.