Pedro Sánchez va anar a la reunió del Consell Europeu a Brussel·les de la setmana passada com un governant assetjat, gairebé contra les cordes. I ha tornat, si no pletòric, com a mínim dempeus i enarborant una victòria, aquesta "excepció ibèrica" per limitar el preu de l'energia i un pla de mesures com la bonificació de 20 cèntims per litre de carburant. Un triomf tàctic, més fruit del seu manual de resistència i la seva tossuderia quan veu el penya-segat a prop que no pas d'una visió a llarg termini en cap tema. De fet, el president espanyol venia d'un cop de volant en el tema del Sàhara que va agafar desprevingut tothom i que ja es veurà si no és fruit igualment d'una urgència sobrevinguda.  

Sí que s'ha de reconèixer que Sánchez és el polític espanyol que s'ha trobat amb més canvis insospitats d'escenari. I no pas en temes menors, des de la pandèmia a la guerra d'Ucraïna passant per la sentència del procés. Aquest era un govern espanyol pensat per treure rèdit de la recuperació. El fet de ser el primer executiu de coalició d'esquerres des de la Guerra Civil lligava bé amb algunes mesures emblemàtiques com l'increment del salari mínim, un èxit per Sánchez que justificava i donava aire a Podem. 

De sobte, però, la guerra a Ucraïna ho trastoca tot de nou. Aquest serà un final de legislatura de malestar ciutadà i de frustració, que barreja la pandèmia amb un conflicte bèl·lic que ningú esperava i que toca la butxaca en qüestions bàsiques. La vaga de transportistes ha ensenyat el rostre més crispat del malestar al carrer, que no sempre sorgeix de l'esquerra. Per uns dies, hem pogut rememorar l'onada de vagues de camioners que van dur el govern de Salvador Allende a la fallida.

L'eix del final del mandat serà l'economia, que ja no tindrà una tendència clarament ascendent, com es preveia amb la fi de les restriccions i l'arribada massiva de fons europeus. Es tornarà a complir el malefici de la història espanyola que estableix que els moments de més crisi econòmica tenen lloc en etapes d'obertura política, fos amb la República, durant la Transició, el govern de Rodríguez Zapatero o ara.

Davant les ferides de la crisi múltiple que s'ha produït i la seva magnitud, de poc els serviran al president i a les esquerres espanyoles el recurs al fantasma -val a dir que ben real- de Vox i l'extrema dreta. Serà la gestió que facin de la situació, si és eficaç, l'únic possible dic de contenció d'un malestar que se'ls pot endur.  

Hi ha moments en què les astúcies de mirada curta resulten del tot insuficients per sortir d'un atzucac. Simplement, no hi ha més combustible. L'oxigen que suposaven els fons Next Generation no podran alleugerir els nous fronts oberts que l'increment de preus de l'energia i els efectes que tindrà la guerra d'Ucraïna generaran. Ja s'ha vist amb el desgast que ha suposat el canvi brusc de la Moncloa sobre el Sàhara. O amb les juguesques de la votació sobre la reforma laboral. Davant el gruix de la crisi, només la transparència i una actuació lleial per part de Moncloa podran mantenir cohesionat el bloc de la investidura.