La legislatura catalana ha arribat a l’equador amb una fotografia que ningú hauria pronosticat quan va començar: govern monocolor d’ERC, Junts a l’oposició i el PSC decisiu i votant pressupostos. Els tres partits centrals (33, 32 i 33 diputats respectivament) es troben en una posició que no s’esperaven ni ells, i afronten la segona meitat del partit amb el mateix repte: el desempat. Trencar l’equilibri i esdevenir el líder indiscutible, el nou partit gran de Catalunya.
 
Sobre el paper, ERC és qui hauria de tenir-ho més fàcil. És competitiva tant a l’AMB com a la Catalunya interior, té unitat interna, i controla en solitari tots els ressorts del Govern i un pressupost expansiu de 41.000 milions d’euros incloent els fons Next Generation, amb dos anys per davant gairebé assegurats. És cert que al Parlament els republicans perdran moltes votacions (PSC i Junts no tindran pietat), però l’acció governamental atorga a ERC una capacitat d’impacte social que no hauria somniat mai tenir a les mans. L’avantatge competitiu, però, és una arma de doble tall: precisament pel fet d’estar sols en el Govern i per disposar del millor pressupost de la història de la Generalitat, els de Pere Aragonès no tenen excuses i quedaran despullats si no governen bé.
 
També sobre el paper, Junts és qui ho té més difícil. Autoexclosos del Govern i amb una divisió interna creixent, a curt termini ho han fiat tot a la carta Trias a Barcelona. Però aquesta és, també, una arma de doble tall en el mig termini: si Trias aconsegueix ser alcalde, es reforçarà la dinàmica –ja ben visible– de refundació convergent i el partit guanyarà pes institucional i imatge de moderació, però el preu pot ser una nova guerra interna amb el sector de Laura Borràs i un risc elevat d’escissió, amb la llista cívica de l’ANC esperant allà fora. En canvi, si l’operació Trias fracassa, el sector convergent-institucional pot tenir problemes per mantenir el control del partit i del discurs. Sigui com sigui, la convivència de Convergentisme i Octubrisme sota les sigles de Junts pot estar arribant al seu final.
 
Per la seva banda, el PSC està ben situat bàsicament perquè li ha tocat la loteria dues vegades seguides: primer amb l’harakiri de Ciutadans, que ha permès als socialistes eliminar un competidor i recuperar tot el vot perdut sense haver ni de despentinar-se, i després amb el divorci entre ERC i Junts, que els ha regalat visibilitat i centralitat en una legislatura que, amb una nova majoria absoluta independentista, els reservava un paper secundari. Amb aquests dos obsequis al sarró i el suport dels poders empresarials i mediàtics que més enyoren la Catalunya d’abans del procés, Salvador Illa presenta candidatura per esdevenir, quan arribi el moment, l’home que va arribar a president sense haver de fer res.
 
Un triple empat i dos anys per davant per desfer-lo. Pròxima estació, eleccions municipals.