Un dia et lleves al matí i sents per la ràdio que comença un tsunami democràtic. Primers de setembre de 2019. Molta gent torna a treballar. Lleganyes i depressió post-vacances. Persones que s'apunten al gimnàs, que miren per internet com fer dietes per perdre temps o bé que calculen per quan els hi sortiria el divorci. Aquest és l'ànim d'un país cansat i atabalat, amb raó i amb raons.

Quin tsunami? Literalment, aquesta associació proclama: "Recuperem la iniciativa! Amb la no-violència i la desobediència civil com a eines, avancem-nos a la sentència. Canviem l'estat de les coses: suma't al #TsunamiDemocràtic Tu ets el tsunami!". Acte seguit, veiem al món de Twitter que ERC, CUP, PDECat i JxCAT, hi donen suport: Sense partits no hi ha política real. Bé, tots alerta. Però, què és? I el més important: hi estem a favor? Val només amb una samarreta turquesa?

Avancem-nos a la sentència, demana. Ens diuen que a mitjan octubre sabrem com queda la situació dels presos polítics catalans perseguits per la celebració del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. La repressió excepcional que avui ja és quotidiana. Com cada any, comencem a posar carbó a la locomotora política per la Diada Nacional. Farà dos anys de l'octubre de 2017 i havent sortit de la depressió nacional ja hi ha veus que demanen fer política i fer país, com si demanessin permís. Tornar als vuitanta? Més aviat tornar a prendre impuls. Valorar i defensar el que tenim, eines potents, segurament no prou, però nostres. Però si no hi ha acords interns, no anem enlloc, i això demana com a mínim un diàleg franc d'esquerra a dreta i des dels més moderats als més radicals i autèntics. Perquè si no es fa així aquest, tsunami quedarà en onades en un estany. I la ciutadania -sobiranista o no- ja en té la pipa plena.

I amb aquesta manca de concreció per la unitat, a l'altra banda del riu ja ens esperen. Quant a la sentència dels presos polítics, en Joan Esculies al diari El País sentencia: "Després d'aquest moment, el cisma en l'independentisme ja serà una realitat, però si es reactiva l'euroordre i acabem presenciant la penosa imatge d'un president de la Generalitat baixant d'un avió escortat per la policia, la fractura ja serà total". I potser té raó. I fa més por que ràbia que això pugui ser d'aquesta manera. Estant farts de moments històrics i de respostes excepcionals hem de ser prou valents per entendre que tenim pressa però que primer cal fer un primer pas.

En un dels escrits del Tsunami Democràtic hi ha una frase que m'agrada molt i que és inspiradora: "L'autocrítica, la ironia, la creativitat, la diversitat, la imperfecció i tot allò que potenciï un moviment col·lectiu i transversal seran les nostres eines". Acceptar la incomoditat i la contradicció és aquest primer pas. Assumir renúncies -i decidir quines- és segurament el següent pas. Quines són les prioritats? Cal un debat nacional profund però urgent. És tan important arribar a un acord de mínims entre independentistes que de fet és una clau de la seva supervivència com a moviment majoritari. És vital. Com ho és ser capaços de ser salvatgement crítics i positivament proactius. Queden ja poques alternatives.