La temptació de parlar del PSC és forta, però la corrupció ho ha arrasat tot com un tsunami de merda. Quan sembla que Espanya no pot anar més avall, se supera. La corrupció abasta tothom en la mesura del poder que han gestionat. Quan un problema és sistèmic, cal buscar-ne l’origen, per més que siguem –Catalunya també hi és- la feble Europa del Sud, oberta a tots els mals aires. Com gairebé tot, ve del moment fundacional de la Transició, quan l’Estat va voler autoprotegir-se amb un bipartidisme fort i espanyol, basat en partits poderosos, tancats i verticals. Els partits van descobrir que l’estructura i les campanyes costaven uns diners, que el finançament oficial i les donacions permeses no cobrien. Poseu-hi a més l’ambició, les carreres polítiques eternes –si vols fer-te ric t’has de fer ric amb la política- i la lentitud exasperant de la justícia, i ja la tenim armada.

La solució és control estricte de la despesa i el patrimoni; partits lleugers amb llistes obertes; gestió en mans de funcionaris i no de polítics col·locats;   transparència; incompatibilitats ferotges; cap dieta per assistir a cap reunió; cap privilegi que no existeixi per tothom en l’esfera privada; i alguna coseta més. Això significa que els partits, convençuts que l’estructura actual els permet accedir al poder, l’han de desmuntar com qui es fa l’harakiri. És una de les raons per creure que serà més fàcil a partir de la independència, i ho dic perquè n’hi ha que diuen que per què volem ser lliures si som corruptes. Vostè perdoni, la corrupció és cosa de la dependència, com demostren els titulars.

Dit això, dues preguntes. L’una: per què pagaven les empreses? Potser per aquella llei del sòl que permet requalificar fins a la copa dels pins. Dues: per què la merda surt ara? Per atzar? O perquè la dreta que ronda la FAES considera que Rajoy és massa tou davant el repte català? Quan Espanya es pensa, es pensa cap enrere. Per això la història espanyola tants cops recula per comptes de progressar.