Barcelona viu malament l’èxit turístic. Imagino que a totes les grans ciutats convertides en destins privilegiats els veïns de les zones envaïdes per la marea humana ho suporten molt pitjor que el sectors que en viuen i la resta de ciutadans que s’ho miren de lluny. Aquesta contradicció és, doncs, un fenomen conegut arreu, però aquí amenaça en convertir-se en una obsessió pública amb els conseqüents dubtes a l’hora de prendre decisions.

El turisme no s’aturarà. Les condicions objectives de Barcelona (Gòtic, Modernisme, platja, climatologia, fires) asseguren que la seva atracció no decaurà fàcilment; d’altra banda, la seva influència en el PIB local (un 14%-15%) el converteixen en peça clau de l’economia dels barcelonins. Aleshores, quin sentit té aquest vol i dol permanent amb el turisme? D’acord que cal fomentar altres sectors industrials per no abandonar-se al monocultiu d’un producte que malgrat ja no ser de temporada presenta alguns factors aleatoris i incontrolables a tenir presents, però autolimitar la competitivitat del sector turístic per una mena de mala consciència respecte d’aquesta activitat que molts consideren una plaga no té cap sentit.

Per algunes coses sí, per altres no. L’Ajuntament de Barcelona inverteix quatre milions en garantir la supervivència del Circuit de Catalunya, la Generalitat està disposada a fer un tracte de favor escandalós per assegurar-se el BCN World, tots plegats fan tot el que sigui per lligar la presència dels grans congressos, o la continuïtat dels vols de companyies low cost; i després no estem disposats a permetre que les botigues obrin tots els festius per capitalitzar tanta promoció o a disposar de les opcions d’allotjament imprescindibles? Això és ridícul, tot sabent que la llibertat horària ha fer-se preservant els drets dels treballadors i que cal evitar una bombolla hotelera.

El valor a preservar és l’equilibri ciutadà. No podem, ni segurament ningú vol ser Venècia. A Barcelona s’hi ha de poder viure i treballar al marge del turisme i seria bo que els beneficis d’aquesta indústria i els ingressos de la taxa corresponent es dirigissin en bona part a pal·liar els efectes negatius, que els té, amb molts dels residents de les àrees on es viu més intensament la presencia dels clients forasters. I no només sobre aquests veïns, també sobre el medi ambient per culpa dels grans creuers, per exemple. Ajustar el grau d’intensitat apropiat del turisme respecte de la resta d’activitats econòmiques i ciutadanes és el gran repte i sobre aquest objectiu s’hauria de modular la promoció i la seva despesa. Probablement hi som molt a prop de l’objectiu sostenible, però una vegada planificat i assumit s’ha de viure sense complexos.