L’entrada de Ciudadanos el 2006 al Parlament va sacsejar el mapa polític català. En societats democràtiques on els fluxos del poder no són verticals, sinó circulars de baix a dalt i de dalt a baix, la irrupció d’un nou partit pot ser un element accidental, però la seva consolidació respon a fenòmens estructurals de la societat mateixa. El cas de Ciudadanos és il·lustratiu d’aquest fenomen, però és també paradoxal en la mesura que és un partit estrictament català amb un projecte polític nítidament espanyolista. En aquest sentit, per al projecte nacional català Ciudadanos podria veure’s com una amenaça, sobretot pel tipus de discurs que projecta. I, no obstant això, i com succeeix molt sovint, d’allò negatiu, sempre s’hi pot trobar algun aspecte positiu.

Essent evident el seu espanyolisme, per què la gent no vota PP i PSOE-PSC, i vota Ciudadanos, si vol romandre a Espanya? Una primera resposta ja coneguda és el fenomen europeu de la decadència dels partits tradicionals i l’ascens de noves forces polítiques abans extraparlamentàries. I no obstant això, i deixant de banda el suport que hagi tingut de poders fàctics, de dins i de fora de Catalunya, la presència continuada de Ciudadanos al Parlament ens fa evident un sistema d’alertes dins la societat catalana en relació al projecte d’emancipació. És a dir, el suport continuat que rep d’una part del poble català ha d’explicar-nos alguna cosa de nosaltres com un tot.

Atesa la seva condició de partit d’àmbit exclusiu català, Ciudadanos és la mostra política dels dubtes i les temences que una part de la nostra ciutadania té respecte de la construcció d’un nou sistema polític independent, d’una nova democràcia que encara està per definir. La part de la població que ha fet emergir aquest partit té por de sentir-se marginada en la nova comunitat política que estem construint; té por de ser menystinguda i esborrada per l’anomenat nacionalisme català, per petita i personal que pugui ser la seva diferència respecte d’allò que creuen suposar que és l’estàndard català. No voten ni PP ni PSOE perquè no creuen en  el projecte espanyol, però el pas de votar els partits nacionals catalans és avui encara massa gran. Necessiten de més marge per veure fins a quin punt són falses les acusacions que venen de tot arreu i que tenen una paraula com a expressió màxima de l’atac. Certament, aquesta nova acusació de “nazi” que està rebent tot el nacionalisme català no és accidental. Està pensat i dirigit a intensificar els seus dubtes i les seves pors, i a fer-nos caure en la provocació.

Però precisament per això, la presència de Ciudadanos com actor polític –i ara també de les mateixes CUP- ens va a favor. El tracte d’iguals i de respecte que reben per part dels altres partits i de la mateixa societat és precisament allò que necessiten veure el ciutadans anònims que els donen suport. Esborra els dubtes sobre el compromís amb la llibertat i la democràcia del nou projecte polític. Serveix per demostrar que aquest és inclusiu, que tothom té el mateix valor en la construcció d’un projecte col·lectiu, i que tot és possible a partir del respecte a les regles democràtiques. I això sembla obvi, però no ho és: Espanya és una democràcia massa jove i massa inestable, i nosaltres encara en som part com per fer creure l’obvietat de la paraula. La presència d’aquest partit tan estrany però com un més demostra el respecte a tota opció política i, consegüentment, a tota persona que forma part de la comunitat, incloses les que els voten. Amb ells al Parlament, s’adonen que l’esperit motriu del nacionalisme català neix de la seva condició política, més que no pas dels limitats o infinits atributs culturals que qualsevol científic social sigui capaç de definir.

Des de la nostra posició no hem de fer res més que seguir creient en els nostres valors, i defensar-los per a nosaltres i per als altres. I, en tot cas, haurem d’entendre el paper que fins al final haurà de tenir cadascú en aquesta empresa col·lectiva. Quan Frodo Saquet dubtava de la bonhomia del gòl·lum Sméagol, el mag Gàndalf li va fer entendre que no es podien desfer de la torturada criatura, atès l’important paper que el destí li tenia preparat. Així va ser: l’homenet verd va salvar el bon nan de la seva pròpia debilitat, i va permetre de fer caure el règim de terror. Potser sí: una metàfora que ben bé podria ser aplicada a tot el que ens està succeint.