De Barcelona a Tolosa, Tolosa de Llenguadoc en la forma més nostrada, hi ha tres hores i mitja amb cotxe. És un viatge agradable i tranquil, sobretot si es fa de copilot, com és sempre en el meu cas. És inevitable que, passant per Salses, tinguis un record per a l’amic Armand Samsó, ànima del monument que, simbòlicament, s’alça en un turonet a la sortida de la vila del castell, sobre l’autopista: Porta dels Països Catalans, se’n diu. Vol ser el recordatori de l’entrada o la sortida d’un país de portes obertes com és el nostre. Però, en realitat, camí de la segona ciutat occitana, després de Marsella, i quarta de tot l’estat francès, hom no té la sensació d’haver sortit gaire de casa, potser perquè el paisatge i els topònims no s’allunyen de l’univers d’emocions i referències més familiars. Hi arribo el mateix dia de la mort de Dominique Baudis, el polític que, a finals dels setantes, oficialitzà a les institucions locals la bandera occitana que, setmanes abans, era perseguida a cops de porra a les manifestacions. Sense ser un occitanista destacat i militant, hom li té un gran respecte i la seva mort és sentida a la ciutat on va ser alcalde i president del consell regional. És per això que, abans de la meva conferència a la universitat, els organitzadors hi fan un minut de silenci a la seva memòria.

És difícil per a un català sentir-se estranger a Occitània i, més encara, veure’s estrany a Tolosa, aquesta ciutat tan mediterrània, terra endins de l’Estat de francès. Les terrasses dels bars plenes de gent, les ribes del Garona serpentejant-ne la geografia urbana, el sol amable, la llum que tot ho envaeix, les hores plàcides amb una calma suspesa en el temps per carrers medievals que cal recórrer a peu, configuren un paisatge on fa de bon estar, en aquesta ciutat amb tanta arquitectura d’una rojor tímida. Aquí, hi ha un referent clar, cap on es mira: Barcelona, la gran metròpoli de la Mediterrània nord-occidental. I com no podia ser d’altra manera, en un indret on la complexitat identitària no és pas menor, podríem parlar, fins i tot, d’una certa hispanofília que, en realitat, és una catalanofília no sempre ben expressada, doncs. Pels carrers no fa estrany sentir-hi català,  ja que són molts els joves catalans que hi estudien i, sobretot, que hi treballen, en àmbits diferents, entre els quals destaca el projecte “Air Bus”, al capdavant d’una potent indústria química i aeroespacial, on l’aglomeració tolosana arriba al milió d’habitants. També s’hi sent molt d’espanyol i als locals els agrada d’exhibir el seu repertori limitat de salutacions i mots en aquesta llengua.

Tolosa ha estat, Pirineus amunt, el nucli més important de l’exili republicà. Un exili politic que, en el cas català, ja hi era present als inicis de la dictadura de Primo de Rivera i que seguí, després, amb els fets de Prats de Molló. L’antiga caserna de bombers va acollir, durant un mes, la primera onada de refugiats que havien pogut escapar de l’atrocitat franquista. Aquí van tenir-hi les seus partits i sindicats espanyols durant dècades i aquí s’hi exilià Rovira i Virgili el 1923 i el 1939, hi féu un gran míting Macià, J.M.Murià hi publicà una revista independentista a la postguerra, s’hi fundà el Moviment Socialista de Catalunya i Domènec de Bellmunt hi sostingué, durant anys, la publiació en català Foc Nou. Avui, la setantena llarga d’entitats occitanistes s’apleguen a l’Ostal d’Occitània, on el català Marçal Girbau mena una tasca incessant, i miren Catalunya amb simpatia, mentre els membres de l’històric Casal Català ho fan també amb il·lusió combativa i esperança militant. Al costat de Catalunya hi ha l’Estat francès, sí. Però hi ha també Occitània, una llengua, una cultura i una identitat nacional que poden passar desapercebudes en un primer cop d’ull, però que, per poc que hom s’hi fixi, bateguen encara sota una dolça letargia que ja té una història antiga. Però, potser, un dia, el substrat occità es desvetllarà i recuperarà l’alè de la vida sota el sol plàcid mediterrani. Llavors, més tard o més d’hora, uns i altres ens adonàrem que, de fet, tenim en comú molt més que no pas amb d’altres pobles i que som capaços d’entendre’ns, sense canviar de llengua. Tenir bons veïns, doncs, és aconsellable en tots els casos, però, com tot en aquesta vida, s’han d’anar cuidant...