El fet que Joan Josep Nuet acabi a les llistes d'ERC és un exemple, l'últim fins ara, de fins a quin punt el conflicte Catalunya-Espanya ha distorsionat el panorama polític a totes dues bandes. Nuet és el líder de Comunistes de Catalunya, el partit hereu del vell Partit dels Comunistes de Catalunya, és a dir, l'escissió prosoviètica del PSUC dels anys 80. A més, va incorporar persones de l'anomenat PSUC-Viu, és a dir, una altra escissió, aquest cop d'Iniciativa, que considerava que s'estava perdent la fermesa marxista a ICV. Finalment, Comunistes de Catalunya és dins d'Esquerra Unida i Alternativa, és a dir, la versió catalana d'Izquierda Unida. És a dir, que l'únic diputat que representa dins dels Comuns l'ortodòxia marxista els deixa per incorporar-se a una candidatura de social-demòcrates no gens radicals.

Això només es pot entendre en un marc polític com el de Catalunya a la segona dècada del segle XXI, que és un vidre que s'ha trencat i mostra la realitat alterada. Només aquí s'entén que els democristians vagin de bracet amb els socialistes –com a la Itàlia d'Andreotti i Craxi-, que una altra part de l'antiga cúpula d'Unió –no precisament la més esquerranosa- també sigui sòcia d'ERC, o que dirigents que fa pocs anys compartien militància al PSC es presentin a les eleccions municipals de Barcelona en cinc candidatures diferents.

En alguns d'aquests casos parlem d'operacions estrictament personals de gent que, per entendre'ns, busca un lloc a recer del vent. Però en altres es tracta de combinacions que difícilment seran sostenibles quan a Catalunya es recuperi la normalitat dels governants que governen el termini curt i el mitjà, sense que els faci por no estar constantment instal·lats en el somni de llarg termini.