Joan Laporta va poder –i encara pot– parlar de l’herència rebuda perquè tothom sabia que el desastre no l’havia provocat ell, sinó Rosell i Bartomeu. Per això, perquè sabia que el president no en tenia cap culpa, el soci del Barça ha estat pacient i comprensiu amb les palanques més que dubtoses a la desesperada, les dificultats per inscriure jugadors, el poc marge per fitxar estrelles, i fins i tot amb la marxa de Messi. I també per això, perquè era conscient de l’herència rebuda, el soci ha estat content i agraït amb qualsevol senyal de millora, i fins i tot eufòric amb coses que haurien de ser normals, com guanyar una lliga o tenir un estadi a l’altura del club. L’actual mandat de Laporta ha estat un cas de manual de lluita contra una herència rebuda catastròfica, i per aquest motiu guanyarà les eleccions del 15 de març.
El problema dels socialistes catalans amb Rodalies és que no poden culpar l’herència rebuda perquè ells en són coautors. La desinversió deliberada i el tracte colonial rebut per la xarxa ferroviària catalana -mentre la de Madrid rebia fins i tot més del pressupostat– ha estat obra de governs espanyols del PSOE i el PP a parts iguals durant els darrers 40 anys. L’últim socialista català que va alertar del projecte d’estat del gran Madrid DF turboaspiradora de les Espanyes va ser Pasqual Maragall (vegeu el seu article "Madrid se va", 26 de febrer de 2001, diari El País). Des d’aleshores, el PSC no només ha callat, sinó que ha participat del botí col·locant càrrecs a l’administració de l’estat –incloent-hi una ministra de Foment i dos presidents de Renfe– que la premsa catalana sistèmica ens venia com a “influència catalana a Madrid”.
Però el PSC no està atrapat només per l’evidència dels fets (el col·lapse de Rodalies és un fet, que ells en són coautors és un altre fet), sinó també per la narrativa que va fer servir per combatre el procés, primer, i per recuperar la presidència de la Generalitat, després: els ja cèlebres “problemes reals de la gent” i la promesa de “gestió eficaç dels serveis públics”. El govern Illa no té escapatòria. Ni està a les seves mans arreglar-ho (per competències, Generalitat té un paper absolutament secundari en aquesta pel·lícula); ni pot dir la veritat sobre Foment, Adif i Renfe perquè seria fer mal al govern del PSOE i això ja se sap que està prohibit; ni té marge per tirar-li la culpa al PP de l’herència rebuda pels motius ja esmentats. Per tot això, Rodalies és un autèntic Vietnam per al PSC.
La gràcia del principi de realitat és que aplica a tort i a dret. Va aplicar als independentistes quan van (vam) descobrir que per separar-se d’un estat membre de la UE i de l’OTAN cal alguna cosa més que el 47% dels vots, unes performances admirables al carrer, una heroica desobediència civil d’un dia, i una vaga general d’un dia també; i ara, el mateix principi de realitat aplica als unionistes –especialment al PSC– quan els recorda que, per molt que manin ells, les condicions objectives que van conduir al procés independentista resten intactes: espoli fiscal escandalós, tracte colonial en les infraestructures, desprotecció de la llengua i la cultura del país, i catalanofòbia profunda en els aparells de l’estat i en bona part de la societat espanyola. La realitat és molt tossuda –i molt cabrona– per a tothom.