Hi ha un fil conductor que recorre la prèvia de la campanya de les eleccions municipals: la cocció del malestar. És un ambient agre que supura en el debat, alimentat pels partits i també present en l'agenda mediàtica. Hi ajuda el context advers de les economies familiars, que tant impacte té en els càlculs de la guardiola mensual i que és terreny adobat per fer aflorar la queixa davant la gestió pública. La cursa electoral que arrenca aquest dijous al vespre, amb la batalla de Barcelona el centre de totes les mirades, persegueix el català emprenyat. El persegueix i l'alimenta.  

A ressuscitar el català emprenyat hi té interès gairebé tothom. Per començar, el partit que governa la Generalitat, que ha trobat un filó amb el desori a Rodalies, just quan més desgast patia pel fet de liderar l'executiu en solitari, inexplicable com és el caos de les oposicions. ERC, que sua en cada debat parlamentari -es va veure amb la negociació del marc normatiu de la sequera-, s'ha bolcat a denunciar les incidències a la xarxa de trens de proximitat, cap de tan recent i rellevant com l'episodi a l'R2 sud, d'explicació difusa i solució lenta. Una tempesta, encara que no hi hagi llamps.  

Pere Aragonès s'ha personat per assenyalar les disfuncions del servei i exigir la reacció de l'Estat, i també ha multiplicat aparicions Oriol Junqueras, amb visites a estacions metropolitanes, mentre Gabriel Rufián, al Congrés, marcava de ben a prop la ministra de Transports, Raquel Sánchez. La pugna dels republicans per queixalar electorat en feus socialistes, assenyalant el nexe entre el govern espanyol i Renfe, apareix en el fons de l'ofensiva ferroviària. En període electoral, s'obliden els pactes i afloren els retrets. Junts, quan ha pogut, ha furgat en aquesta relació ambivalent. 

Però ERC sap que avui juga una carta més fiable que les simples invocacions al mal govern que apareixen repetidament en les intervencions de Salvador Illa. Perquè Rodalies enerva el ciutadà que pateix per arribar a temps a la feina i se sent desemparat cada matí. I ho pot contraposar a l'eficiència de la xarxa dels Ferrocarrils de la Generalitat -d'una dimensió i complexitat molt menor, això sí- mentre insisteix en la necessitat d'un traspàs integral que mai arriba. És cert que a Rodalies s'estan desplegant obres de complexitat que aportaran beneficis futurs; també és veritat que l'execució de les inversions suma dècades de retard i incompliments notables. 

L'apel·lació a l'elector enutjat també és interessada en la contesa de Barcelona. La practica Xavier Trias quan fa una esmena a la totalitat a l'obra de govern d'Ada Colau, amb un full de ruta alternatiu inconcret, perquè avui els debats de la ciutat són els de la mobilitat -i la seva petjada climàtica-, l'habitatge i les desigualtats, carpetes sobre els quals l'esquerra té un discurs més propositiu i actualitzat. Junts prova de portar a les urnes el barceloní molest per les obres i els embussos de trànsit mentre el PSC fa veure que només és corresponsable dels avenços en l'obra de govern. ERC, que fa quatre anys va estar a punt de discutir el cicle de Colau, es troba en terreny de ningú: es contraposa a l'alcaldessa tot i compartir-hi el fons de l'agenda política de canvis urbans.    

Posats a apel·lar el votant irritat, la dreta barcelonina amb menys pes electoral a la capital -de Ciutadans a Valents, passant per Vox- ha fet bandera de la lluita contra l'okupació a la zona alta. El cas d'El Kubo i La Ruïna, que costaria de trobar en el llistat de maldecaps ciutadans i amb una connotació molt diferent que Can Vies, ha aconseguit ressò, tot i que la seguretat i el debat de les ocupacions no acaben de trobar escletxa en la centralitat del debat electoral.

La recerca del català emprenyat té molts camins. Alguns, de ben curiosos. Caldria reclamar, però, que de l'ampliació de les molèsties, les rellevants i les accessòries, en sorgissin solucions transitables. Quan hagi votat, al català emprenyat no se l'hauria de tornar a frustrar.