D’aquí a pocs dies la catedràtica Laia de Nadal rellevarà el professor Oriol Amat al capdavant del Rectorat de la Universitat Pompeu Fabra. Malgrat que les eleccions no s’hagin produït encara, l’única incògnita a hores d’ara és conèixer el nivell de suports amb què de Nadal accedirà al càrrec.
La baixa competència en les pugnes electorals s’ha convertit en quelcom ja institucionalitzat a la Pompeu Fabra, on la majoria de processos queden al sac i ben lligats abans de la mateixa convocatòria electoral. Malgrat els autèntics exercicis d’equilibri de forces que això suposa, ha esdevingut la pràctica preferida per evitar enfrontaments entre els diferents sectors i ànimes que regeixen la universitat.
El fort pes que els funcionaris tenen a les universitats es nota. La institució, de medieval no només en té els orígens. La categoria de catedràtic ha quedat reservada a un grup reduït d’acadèmics, els quals s’han erigit en veritables alts funcionaris, autoproclamats guardians de la universitat. L’interès per l’status quo i per frenar intencions excessivament transformadores és el que prima. Amb especial intensitat quan això pot suposar un entrebanc per a l’activitat de recerca en detriment d’altres activitats que també conformen la missió d’una Universitat -com la docència, o la transferència de coneixement-, però sovint menys atractives i de menor projecció per al catedràtic.
Una d’aquestes raons de ser és la incorporació de la llengua catalana a tots els àmbits del coneixement i la contribució al procés de normalització de l’ús científic, cultural i social del català. Un objectiu que en el cas d’una universitat connecta amb aquell de la Mancomunitat que ja apuntava Prat de la Riba el 1914: “donar a la nostra llengua la plenitud d’imperi sobre tota la vida nostra, i, ja que no ha pogut aconseguir l’expansió territorial gloriosa d’altres llengües germanes, donar-li en intensitat el que en extensió sempre més ha de mancar-li”. La Pompeu Fabra, però, és lluny encara de correspondre’s amb aquest compromís -que té vers la societat catalana en general i la seva comunitat en particular.
Nogensmenys, amb Oriol Amat al capdavant de la UPF s’han fet passos determinats en la bona direcció. El fet de tenir per primer cop un càrrec ad hoc -comissionada de política lingüística-, la creació d’UPF Coneixement com a editorial per incrementar i estimular la creació de publicacions en català, la promoció del català a les tesis doctorals amb el Premi a la Millor Tesi en Català, l’aprovació d’un Pla d’Actuacions ambiciós per fomentar l’ús del català, els increments -insuficients encara- de docència en català, o la incorporació al Pla d’Enfortiment del Català impulsat per l’aleshores consellera Gemma Geis en són bons exemples.
Emperò, el que ha costat tant d’aconseguir ara torna a estar en perill. Les deficiències en l’aplicació de la immersió lingüística en els darrers anys obliguen les universitats a erigir-se com crosses de l’ensenyament en català. L’educació superior és l’últim baluard des d’on vetllar perquè els joves acabin la seva formació i accedeixin al món professional i a la vida adulta amb un bon nivell de català.
En aquest panorama sorprèn que Laia de Nadal es presenti a hores d’ara sense cap mesura en el seu programa electoral referent a la llengua, ni tan sols garantir la continuïtat de les mesures endegades, o la d’un càrrec al seu executiu dedicat a la qüestió. La poca sensibilitat de la futura rectora per la situació actual del català -accentuada a la UPF pel seu baix ús en la docència- s’entreveu amb la buidor que suscita la frase “reforçar tant la nostra catalanitat com la nostra projecció internacional” que apareix al seu programa, i que es complementa amb la declaració d’intencions que suposa que el primer missatge de campanya dirigit a la comunitat fos un e-mail traduït a 3 idiomes, que precisament contravenia l’acord del Claustre sobre l’ús del català en les comunicacions. Tot plegat, una dicotomia artificiosa que, a diferència de qualsevol altra nació normal del món, pretén fer creure que hem d’estar disposats a sacrificar la llengua en pro de la internacionalització.
El que fins fa poc representaven Joan Elias al capdavant de la UB; Margarita Arboix, de la UAB, o Francesc Torres, de la UPC, avui ho abandera Laia de Nadal a la UPF, a contracorrent d’un sistema universitari que des de l’arribada de rectors com Joan Guàrdia (UB), Javier Lafuente (UAB), Oriol Amat (UPF) o Daniel Crespo (UPC) s’ha significat com a peça clau per fomentar la nostra llengua.
Tota llengua de cultura necessita eser viva i forta a l’ensenyament superior o, com ens recordava Torras i Bages: “Lo dia que la Universitat sia de debò catalana, començarà la renaixença de Catalunya”. Per aquest motiu, necessitem rectors que se sentin interpel·lats per la situació actual de la llengua i que garanteixin el rol actiu de les universitats com a òrgans propulsors de la nostra cultura i la nostra llengua.