Una de les singularitats d’aquestes eleccions municipals a Barcelona rau en el fet que gairebé totes les candidatures de tradició democràtica i catalanista han coincidit en recórrer a la rumba com a recurs musical de les seves campanyes electorals. El passat dimarts 16 el periodista i crític cultural Joan Burdeus expressava el seu disgust en un article titulat Menys rumba i més Feliu.
                                                                
Burdeus arrencava la seva crònica periodística referint-se a un acte electoral d’Ada Colau que li servia d’introducció a aquest segon paràgraf: “No tinc res en contra de la rumba. Bé, la veritat és que detesto la rumba, però podeu estar tranquils perquè a primer de periodisme em van parlar de l’objectivitat. Passa que, encara que no l'odiés, a part dels comuns, el PSC, ERC i Trias han escollit, tots tres, una rumba catalana. Qualsevol expert en comunicació política us ho explicaria millor que jo: les rumbes són ballables, propaguen el bon rotllo i ofereixen un rascat de guitarra prou confortable perquè els candidats somriguin justament en el moment que una veueta dins del cap els xiuxiueja fuig corrent i no miris enrere”.
 
A continuació valorava les propostes de Collboni, Trias o Maragall destacant que a la rumba dels socialistes se simula “l’accent gitano de Los Manolos per induir flashbacks olímpics”, o que a Esquerra Republicana “hagin estat tan optimistes de pujar-la a Spotify”. Finalment contraposava Núria Feliu i la rumba. Literalment, “l’alenada de modernitat i lluentons amb què la gran dama de Sants va renovar la música popular catalana” era contrastada negativament amb “la rumba que permet participar del catch-all clixé que popular i barceloní és només allò que barreja arrels catalanes i castellanes”.
 
Bé, a diferència de Joan Burdeus, nosaltres ni detestem ni odiem la rumba catalana. Ben al contrari, ens agrada i l’estimen. De fet, ens hi sentim identificats. Forma part de la nostra manera de viure la catalanitat. Dit això, som perfectament conscients que les nostres preferències estètiques i musicals són tan rellevants o tan poc rellevants com les de Joan Burdeus. No és aquesta la qüestió. Allò que per a nosaltres mereix comentari en el plantejament del cronista són les seves consideracions sobre la significació i el valor de la rumba catalana. Particularment, el substrat ideològic aparentment subjacent.
 
El protagonisme de la rumba en aquesta campanya electoral no és del tot casual. Afortunadament, com més va més, la rumba catalana ha anat guanyant reconeixement artístic i social entre nosaltres. També reconeixement institucional. El 3 de maig d’enguany, el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració institucional on donava suport a la Rumba Catalana com a patrimoni immaterial de la humanitat de la UNESCO. Un mes abans, coincidint amb la celebració del Dia Internacional del Poble Gitano, el ple municipal de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar també una declaració institucional amb el mateix sentit que la del Parlament. Tot reivindicant “les seves arrels africanes i llatines que la converteixen en un símbol de diversitat, mestissatge i transmissió cultural entre pobles", es crida "el conjunt de la societat a respectar, garantir i impulsar la difusió de la rumba catalana com una expressió musical i cultural que forma part de la riquesa i la diversitat de la cultura catalana".
 
Efectivament, la rumba catalana és un estil musical que va prendre forma a Barcelona. De fet, l’únic estil o gènere musical urbà sorgit a Europa al segle XX. La rumba és cultura catalana. Genuïnament catalana. Cultura local de síntesi amb vocació i projecció internacionals. Per això serà molt oportú i molt rellevant que, finalment, pugui prendre forma el Museu Casa de la Rumba Catalana a Barcelona. Un espai viu. Un espai per gaudir de la història de la rumba a través de fotografies i objectes personals dels artistes, un recorregut audiovisual o un tast de cuina gitana.
 
Però tornem a l’article de Joan Burdeus. El més greu no és que en el seu escrit el compàs o ritme del ventilador esdevingui “un rascat de guitarra prou confortable”. Ni tan sols que s’afirmi que gitanos reconeguts del món de la rumba catalana que apareixen al vídeo de la rumba “És bo per Barcelona” (Peret Reyes, Jack Chagataga,, Yumitus del Pichón, Junior Carbonell, Dani Pubill...) simulen l’accent gitano de Los Manolos... Òbviament, aquestes afirmacions només expressen precipitació o desconeixement. El realment inquietant seria que expressessin un prejudici negatiu del poble gitano o una concepció restrictiva de la identitat cultural catalana. Altrament dit, alguna forma de xenofòbia o una concepció de la identitat catalana de pertinença única.
 
En qualsevol cas, ens permetran que acabem aquest escrit amb una expressió clara i reivindicativa de celebració de l’aportació del poble gitano a la cultura catalana: Visca la rumba catalana! Per Barcelona, per Catalunya i pel món!

*Aquest article d'opinió ha estat escrit a quatre mans amb Sicus Carbonell.