Això ja ve de lluny i no és cosa d’ara. Aquesta obsessió per eliminar la diferència, per fer invisible allò que és distint, per amagar la diversitat, és un tret característic de la por al desconegut, a allò que hom no accepta com a propi, familiar, proper, i, generalment, d’aquells que s’estimen més d’arrecerar-se a una visió uniforme de la societat, sense matisos, ni colors. Sovint amaga també, diguem-ho clar, un cert complex d’inferioritat que, d’aquesta manera, eliminant-ne el contrari, s’apaivaga, encara que no desaparegui. Quan es nega el dret que la diversitat aparegui en l’espai públic, temple màxim de la manifestació de la diferència en una societat democràtica, és perquè es vol que aquest espai estigui ocupat, en exclusiva, per una sola visió del món, la seva, aquella que apel·la a la llei i al marc constitucional, silenciant que totes les lleis són l’expressió del poder que exerceix qui hi té l’hegemonia política en una etapa concreta. I, en conseqüència, amagant que les lleis no són eternes i que totes poden ser substituïdes per unes altres que, al seu torn, reflecteixin la correlació de forces existent en un altre moment concret de la història.

La penosíssima història dels que posen llaços grocs i dels que els treuen és la representació de dues visions antagòniques del món: la d’aquells que s’expressen amb llibertat i la d’aquells altres que ho impedeixen. És a dir, mentre els primers manifesten la seva opinió sobre un tema polític concret i ho fan de manera pacífica i, generalment, festiva, compatible amb la cohabitació amb altres símbols i idees, els segons usen la força per impedir que l’opinió dels altres aparegui públicament amb claredat i tan sols s’hi pugui veure la seva. Els segons van amb passamuntanyes, amb la cara tapada, armats amb ganivets, cúters i pals allargats amb elements tallants a l’extrem, amb un posat bel·ligerant i, a cops, agressions i tot, un aire fatxenda i l’exhibició sovintejada de símbols predemocràtics. I entre els que fan hores extres, a hora foscant, no són pocs els que, a plena llum del sol, vesteixen uniforme. Per als primers, la idea de llibertat d’expressió és universal, és a dir, la té tothom, val per a tothom que s’expressi de manera pacífica i que, alhora, respecti per als altres el mateix dret d’exhibició que volen mantenir per a ells. Per als segons, la seva pràctica de la llibertat d’expressió consisteix a impedir la llibertat d’expressió dels altres. És aquest un dret, doncs, que només respecten quan l’exerceixen ells. Per a molts demòcrates independentistes, la bandera espanyola provoca rebuig i els símbols franquistes fàstic, però a cap independentista no se li acudiria de sortir al carrer provocant els espanyolistes que han empastifat amb els seus símbols certs espais públics, netejant-los davant dels seus morros, armats amb ganivets i amb la cara tapada, mentre insulten amb aire fanfarró, posat amenaçant i repartint estopa, si cal.

Els mateixos Cs que bramen que cal respectar l’espai públic com a espai neutral  -i que es troben com a inspiradors d’aquesta situació que ningú no sap com pot acabar- per quins set sous empastifen mobiliari públic, de nit, a l’Ametlla de Mar, pintant-hi banderes espanyoles, en un gest que el batlle ha qualificat de “delinqüència organitzada”? I per quins motius pertorben la calma estiuenca a la gent que, a la platja, ha de veure una avioneta, solcant un cel que és de tothom, amb la seva bandera, animant els espanyols a treure llaços grocs?  La llibertat que es prenen només per a ells és la llibertat que neguen als altres. Per això crida l’atenció que tant la fiscal general de l’Estat, com el PSOE, que té el govern espanyol, consideri que és igual posar llaços que treure’n, perquè tots dos són llibertat d’expressió i que no es pot perseguir gent que s’expressa amb llibertat quan retira llaços grocs. Doncs, no. No és igual expressar-se amb llibertat que impedir, per la força, que els altres també ho facin. És ben lamentable que partits parlamentaris com PP, PSOE i Cs, cadascun d’ells a la seva manera, ballin al so de l’estridència musical que posa el discjòquei extraparlamentari VOX. Perquè, si la idea de llibertat d’expressió que tenen els polítics espanyols és que cadascú pot fer el que li rota a l’espai públic, d’ara endavant, tothom pot tirar pel dret? S’ha alçat la veda, doncs? Què passarà el dia que algú que ha col·locat un símbol es planti, digui prou i el defensi de la mateixa manera, amb els mateixos instruments que aquells que pretenen eliminar-lo i, si cal, amb els mateixos gestos? Pot algú retirar, pel seu compte, a partir d’ara, aquella simbologia que consideri contrària a la seva ideologia i les pancartes que atien l’odi i poden ser interpretades com a incitadores de violència, siguin on siguin aquestes pancartes, banderes i símbols, acollint-se a la llibertat d’expressió?

Seguint aquesta lògica, pot algú posar música a tot drap, dintre de casa i amb les finestres obertes de bat a bat, mentre passa la processó de setmana santa pel carrer o bé muntar-hi un sopar a la fresca, a la mateixa hora, davant de casa seva, per afavorir les relacions socials i l’harmonia veïnal?  Tothom sap que viure en una societat requereix respectar uns valors bàsics de convivència, com ara el reconeixement de la pròpia diversitat de parers. Però tothom hauria de saber, també PP, PSOE i Cs inclosos, que no és igual construir que destruir, obrir que tancar, cosir que esquinçar. Si no és, clar, que estiguin esperant el que no s’ha produït fins ara: violència greu entre persones i alguna víctima. Si així fos, la seva irresponsabilitat adquireix, encara, unes dimensions més grans i la seva culpabilitat és absoluta. La de qui ho protagonitza, la de qui ho permet i la de qui no ho condemna amb rotunditat. Tant de bo que m’equivoqui...