"Avui encara hi ha moltes noies que es veuen obligades a fer la tria més dolorosa que se li pot plantejar a un ésser humà: escollir entre la llibertat i la pertinença; entre ser qui ets i assumir el preu que et faran pagar, i sotmetre’t per continuar formant part de la teva família". Najat el Hachmi va fer divendres al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona un discurs que serà recordat, i al qual caldrà tornar sempre que estiguem desorientats. Potser ara el soroll de la investidura espanyola farà de tap mediàtic, però quan s’apaguin els encenalls de l’actualitat més rabiosa, les paraules d’el Hachmi encara seran allà, al centre de l’escenari, esperant-nos i interpel·lant-nos. És el que passa quan algú diu coses realment importants: no hi ha tsunami informatiu que les pugui esborrar.
 
Tot el que va expressar en el seu pregó de la Mercè, de mitja hora de durada, el Hachmi ja ho havia dit i escrit abans moltes vegades. Allò que ho va fer especial va ser la notòria incomoditat de l’auditori, format per una representació quasi exacta de la Catalunya que li té autèntic terror al debat que proposa la pregonera. Per mandra intel·lectual o per por d’alimentar la xenofòbia, portem anys escombrant sota la catifa la qüestió de la incompatibilitat radical entre certes pràctiques de la religió islàmica i els drets conquerits en les societats occidentals. I divendres, la pregonera ens ho va dir des de dins. Perquè ella no és un home, blanc, heterosexual i catòlic donant lliçons a les dones musulmanes des de fora.
 
El bloqueig mental en aquest tema afecta totes les consciències democràtiques en general, però a l’esquerra en particular li provoca un autèntic curtcircuit polític. És comprensible: a tota Europa la dreta, l’extrema dreta i l’Església catòlica, en els seus infinits cinismes, utilitzen la situació de la dona a l’Islam com un ariet no per defensar les dones o el feminisme –a ells les dones no els importen–, sinó per atiar la xenofòbia i defensar la puresa identitària. Per tant, si dius en veu alta el que va dir Najat el Hachmi sobre el vel (“no és una simple peça de roba, sinó un símbol de sotmetiment als homes”), tens por d’estar fent el joc als Abascal, Orriols i Le Pen de torn, i això et paralitza. I és cert: si només parles del vel, els estàs fent el joc.
 
Però ni Najat va parlar només del vel –va llegir un autèntic tractat integral sobre la llibertat–, ni té per què fer-ho l’esquerra. Els reptes i lluites que planteja la immigració no són només identitaris. Són també econòmics, d’igualtat d’oportunitats, de qualitat educativa, d’urbanisme, de protecció social... El menú d’espais de confrontació política amb l’extrema dreta en la qüestió de la immigració és, per tant, amplíssim, i, si és dins d’aquest menú integral, combatre sense complexos el masclisme de religió islàmica no només no fa el joc a la ultradreta, sinó que la desarma. Perquè ells no volen dones lliures i iguals, no volen Najats. I, per tant, nosaltres, sí.