El futbol, aquella enigmàtica passió que tanta i tanta gent porta a les venes. El món es podria separar entre la gent que li agrada el futbol i la gent que no li agrada. En aquest segon grup podríem separar diverses classes de persones. N’hi ha que no els hi agrada perquè no els trempa la competició, el joc, l’esport. Gent que veu la competició com a quelcom perjudicial per a la dignitat i la classe de l’espècie humana. En alguns casos contats aquesta posició ve donada pel fet que mai han pogut guanyar res. Per tant, la competició cria monstres.

D’altres, els que em fan una mica més de ràbia, exposen amb una altura de cap i de prepotència excessiva que el futbol és un negoci i comporta tot un món de corrupció i males pràctiques intolerables. Estic 100% d’acord però aquest rotllo moralista de fireta no me l'intenteu vendre amb l’iPhone a les mans i tot l’esclavatge que crea i provoca el món tecnològic d’avui en dia. Les coses s’han de saber separar. En cas de dubte, el millor és el silenci en lloc dels sermons ètics. Aquest segon grup el formen persones que no han jugat mai a aquest esport i els seus discursos i parafernàlies mentals els limita alhora d’apreciar l’essència de tot, el joc, el pur i vibrant joc.

Segurament si no us agrada el futbol no seguireu llegint l’escrit; si ho feu, sou uns valents masoquistes. Mirar i jugar a futbol, en la majoria de casos, treu de la persona reaccions que són impossibles en la vida real. No estic defensant la violència i els insults gratuïts, estic descrivint un fet. És l’alliberació dels instints el que ens fa estar enganxats a una pantalla de televisió o al seient incòmode d’un camp municipal.

“El nou opi del poble!”, tuitegen alguns per les xarxes socials sense ser conscients que el seu grau de dependència d’un món inventat fet de fum és molt més gran. Tots els addictes busquen refugi a les seves penes en altres addictes. Un cop jugant a futbol t’ajuda aprendre moltes més coses que una vida sencera de “cops” sense donar la cara, o si més no t'espavila. Els que estimem aquest esport som els que amb més passió reneguem del circ que s’ha muntat al voltant del joc que consisteix en una cosa tan fàcil com introduir una piloteta entremig de tres pals, dos jerseis o dues llaunes.

L’altre dia, quan Messi va marcar el primer gol de la final de la Copa del Rei, em vaig adonar del perquè de la meva passió per aquest esport; va ser quan la meva raó intentava explicar perquè se m’havia posat la pell de gallina mirant un fotut gol. No sóc un fanàtic empedreït, però més enllà de l'instint salvatge que ens pot treure el futbol, també té el poder de mostrar la bellesa, l’harmonia del joc, els límits d’aquest esport que semblaven impossibles d'arrabassar. Si has jugat alguna vegada a futbol, el joc de Messi és com una esputada de saliva dejuna a la cara, una mostra del teu pèssim nivell i de les immenses possibilitats que hi ha per fer entrar la pilota. És com si Charles Dickens li escriguis un poema sorneguer a Albert Espinosa.

És una pena molt gran que hi hagi gent frontalment oposada al futbol. Una pena tan gran com el fet que la majoria de gent fanàtica del "show" de futbol, no pas del joc, no hagi llegit mai un llibre , o les instruccions d'un electrodomèstic, o no haig anat mai a veure una obra de teatre. Per gustos colors, però no us poseu tant amb el futbol! I si us poseu amb algun esport, crec que s'ha dit poca cosa sobre el criquet tibetà