La defensa i la promoció del català ocupa una posició cada cop més central en el debat públic i polític del país, i Europa n'és conscient. És per això que l'Assemblea General de la Xarxa Europea per a la Igualtat Lingüística (ELEN, per les sigles en anglès) aterra aquest cap de setmana a Barcelona. L'ELEN és l'organització europea que engloba totes les entitats que defensen les llengües minoritzades d'Europa -com Òmnium i Plataforma per la Llengua- i qui té incidència en organismes internacionals com la Unió Europea o les Nacions Unides. A més del català, l'euskera i el gallec, alguns dels idiomes que estan representats sota el paraigua de l'ELEN són el gaèlic escocès, l'irlandès, el gal·lès, el sard, l'occità o el bretó.

La presidenta de l'entitat és Elin Haf Gruffydd Jones (Bermudes, 1967), que atén Nació des del CIEMEN, amfitrions de la trobada. Malgrat que ha viscut tota la vida a Gal·les, parla un català fluid i pràcticament perfecte. En la conversa amb aquest diari, la sociolingüista gal·lesa constata que la consciència lingüística al continent es troba en un dels millors moments, tot i que alerta de la bel·ligerància de l'extrema dreta creixent amb les llengües minoritzades. Sobre Catalunya, alerta que cal protegir la llengua "sense dependre de la independència", tot i que recorda que políticament s'estan fent passos importants. Jones reconeix que l'oficialitat a Europa seria un gran pas en el reconeixement del català i, de fet, és mostra esperançada que algun dia s'aconseguirà.

És presidenta de la màxima entitat de defensa lingüística d'Europa. Noten un compromís real quan es presenten davant la Unió Europea o les Nacions Unides?
Sí, estem treballant amb el relator especial de l'ONU per a les minories, el professor Nicolas Levrat, sobre una estratègia per fer passos positius en el futur de les llengües. Sabem que les polítiques que hem fet fins ara en alguns territoris són respectables, com a Catalunya, on hi ha un coneixement molt més ampli de la llengua en comparació amb la situació de fa 40 anys. Però en altres territoris de la mateixa llengua catalana no hi ha avenços en el coneixement. Sabem que, fins i tot en els països on hi ha una política a favor de les llengües, els reptes d'avui són molt més intensos i arriben a molts àmbits, inclús l'àmbit de l'ús privat. Per exemple, nens i nenes que, amb l'ús de les xarxes socials, ja no tenen una infància total amb la seva llengua, cosa que passava amb generacions passades. Hem de saber com funcionen els parlants de llengües minoritzades en una societat més multilingüe, però en una societat també on la llengua estatal domina les xarxes socials. Per això hem decidit que l'assemblea de l'ELEN d'aquest any sigui sobre la digitalització i les tecnologies digitals i la relació amb les llengües.

L'àmbit digital és culpable que les llengües menys parlades tinguin encara menys presència?
Sí, clar. En cap cas estic en contra de la digitalització, però hi ha una certa diglòssia digital que fa que la llengua de la comunicació oral sigui la minoritzada, però passant a l'escrit sigui la llengua de l'estat. I quan els dos mons coincideixen, quin és el guanyador? Moltes vegades no és la llengua minoritzada. De cara al futur no és suficient saber una llengua minoritzada, sinó saber com funciona. I això necessita molta més conscienciació i compromís a nivell de l'individu, però el més important és el compromís de la societat i a nivell de col·lectiu. I això inclou també les persones que no parlen la llengua.

Molts mòbils i moltes aplicacions no es troben en llengües sense estat. Hi ha una escassa voluntat també dels fabricants?
És una deficiència en l'àmbit legislatiu. Els governs d'Europa han fet legislacions i polítiques lingüístiques al sector públic, però no han fet passos significatius a l'àmbit comercial i privat. Això és una de les coses que són crucials per als pròxims anys, perquè hi ha molts serveis que ens arriben com a ciutadans des del sector privat i en la majoria dels casos no hi ha cap legislació lingüística que determini que el client, com a ciutadà, té el dret de rebre els serveis en la seva llengua. És important impulsar la creació de serveis en llengües minoritzades i no només dependre d'una demanda del client o ciutadà. És una responsabilitat del sector que produeix els serveis.

L'últim Eurobaròmetre diu que el 84% dels europeus defensen protegir llengües minoritzades. La consciència lingüística es troba en el millor moment a Europa?
Totalment. Vivim en un moment en què hi ha una gran part de la ciutadania a tot el continent que respecta la diversitat lingüística. S'ha fet la connexió entre sostenibilitat ecològica i sostenibilitat lingüística, que són tresors de la humanitat. S'ha entès que és responsabilitat nostra assegurar el futur de les llengües igual que amb el planeta. Però també vivim en una època de creixement de l'extrema dreta, que no respecta les llengües i la diversitat lingüística, i també en una època en què el model econòmic de fer més gran la diferència entre pobres i rics posa més difícil la cohesió social i el paper de les llengües minoritzades.

La dreta és més bel·ligerant amb els drets lingüístics que l'esquerra?
És evident i es veu cada cop més en molts països europeus. El discurs de l'extrema dreta és un discurs en contra de la diversitat i de l'homogeneïtzació, i que es dedica a imposar el supremacisme. La realitat és que on hi ha governs més de dretes no veiem avenços o un desenvolupament seriós de la política lingüística. Hem de canviar les prioritats econòmiques i polítiques perquè els governs de centre i centreesquerra no estan agafant l'agenda de la llengua amb força. Si continuem amb les polítiques lingüístiques que hem fet servir fins ara, no són suficients cap al futur.

Fa dos anys que l'oficialitat del català, el basc i el gallec a Europa no avança. Té esperança que algun dia s'aconsegueixi?
Crec que sí. Hem treballat molt durant aquests anys parlant amb membres de diversos governs a tot Europa. Al principi hi havia dubtes entre alguns governs que aquest pas obriria la porta per a moltes llengües més, però realment cap llengua compleix les condicions d'aquestes tres, que són tenir una gran base de parlants i un estatus d'oficialitat al seu territori. Només ho podria complir el gal·lès, però amb el Brexit és impossible. Crec que l'oficialitat acabarà passant perquè és el que té més sentit. Al projecte europeu hi ha Schengen, hi ha llibertat d'estudiar a fora... Doncs amb les llengües hauria d'haver-hi també aquesta diversitat. Els resultats serien que els diputats i diputades poden parlar la seva llengua al Parlament Europeu, però això només és una part. L'oficialitat també és la possibilitat que el català entri en grans programes europeus o que tingui una visibilitat i un reconeixement de cara a l'exterior. Evidentment, també permetria desenvolupar l'ús d'aquestes llengües en l'àmbit comercial.

El govern espanyol ha fet tot el que tenia al seu abast?
Espanya tenia una bona oportunitat amb la presidència de torn de la Unió Europea i creiem que va fer tot possible per introduir la proposta. Ara és més difícil i, com que cal unanimitat, accepto que és un procés diplomàtic molt sensible. I si hi ha cap dubte és millor no presentar-ho perquè, si no s'aprova, és una oportunitat que hem perdut. Nosaltres hem fet molt d'esforç en aquest sentit i hem seguit les negociacions molt a prop. Hem treballat amb cadascun dels ministres per convèncer-los. Pot haver-hi ofuscació per aquest retard en l'aprovació, però el suport està augmentant gradualment i crec que al final ho aconseguirem.

L'enquesta d'Usos Lingüístics diu que el català és només la llengua habitual d'un terç de la població. Des de llavors han saltat totes les alarmes. Des de fora, es veu que el català està en risc de desaparèixer?
El català a Catalunya no està, en aquest moment, en risc de desaparèixer. Però el català a algunes zones, potser a la Catalunya Nord, sí. Però una llengua no es perd d'un dia a l'altre. Per qualsevol llengua és molt important tenir una base geogràfica on la gent parla aquesta llengua i que, al final, pugui actuar com qualsevol altra. És molt important tenir en aquests territoris una societat amb una consciència que, quan fem l'acció de parlar una llengua, és un mecanisme conscient, que estem prenent la decisió de no parlar la llengua dominant i de parlar una altra llengua. Això és un gran repte per a totes les llengües minoritzades.

A Catalunya fa uns mesos que hi ha una Conselleria de Política Lingüística i una comissionada a l'Ajuntament de Barcelona per l'ús social. És suficient?
Són passos importants. La Generalitat és el primer govern d'Europa amb un conseller amb aquesta responsabilitat i només aquesta responsabilitat. A Gal·les, per exemple, el ministre de política lingüística sempre tenia una altra carpeta al costat. És un primer pas important el de Catalunya. També ens fixem en el programa d'Influencers, que és innovador i hi ha altres governs que estan estudiant-lo. Crec que en un futur veurem més ministres de política lingüística.

Un altre dels espais que aquí és sempre debat és l'escola. El model d'immersió lingüística és el millor per garantir que s'aprenen les llengües minoritzades?
El model d'immersió amb la llengua minoritzada com a protagonista és el model més eficaç per transmetre les dues llengües oficials a l'alumnat. És una pregunta molt àmplia i cada context és diferent, però és molt important que els professors també tinguin alguna cosa en comú amb l'alumnat fins i tot en el sentit de la pedagogia, i la llengua pot ser-ho.

A Catalunya es mira amb admiració la política lingüística d'Andorra. Es necessita realment un estat per poder protegir la llengua d'una manera efectiva?
Si esperem formar un estat abans de protegir la llengua, malament. Hem d'actuar abans. Està bé que hi hagi gent a favor de crear un estat propi per protegir la llengua. Personalment defenso el dret a decidir de cada poble. Però també hem de treballar amb parlants i organismes que no vulguin un país independent. A Gal·les, moltes vegades mirem cap a Irlanda, i veiem com tenir un estat no garanteix el futur de la llengua. No és una prova definitiva, perquè les condicions ens ensenyen que cada llengua és un món, però és un bon referent que la protecció no depèn de ser un estat.

Als països balcànics també passa una cosa similar: l'estonià o el letó són llengües oficials dels estats, però també necessiten esforç i política lingüística sobretot en l'àmbit digital, però també en l'economia i en els treballadors migrants. A Europa, hi ha gent que es troba en moviments proindependència i prollengua i hi ha altra gent que es troba en moviments prollengua i contra la independència, i altres que estan contra les llengües minoritàries i són proindependència. Són dues qüestions diferents però connectades. Però crec que és necessari no dependre de la independència com a vehicle per a la sostenibilitat lingüística, cosa que és el mateix, la llengua ha de saber com sostenir-se sense independència.