Si a Bogart i Bergman sempre els quedarà París, a nosaltres sempre ens quedarà el diccionari per ajudar-nos a posar les coses al seu lloc. Necessitem, en aquest cas, un parell de conceptes: moderat: “Que, especialment en política o en religió, està allunyat dels partits o de les posicions extrems”; extrem: “Que està a l’últim grau, a un alt grau”. Per tant, si fem qualsevol estudi sociològic, és evident que a “l’últim grau” no hi trobarem pas posicions majoritàries. Perquè un extrem sigui considerat així, cal que els seus integrants disposin d’una singularitat que els allunyi de la moderació, que és on tradicionalment es troba la majoria.

Els independentistes d’esquerra hem estat titllat durant molts anys de radicals, i si admetem –altre cop el diccionari- que radical és sinònim d’extremista, no anaven desencaminats. Estàvem situats en posicions extremes, i per tant minoritàries. Els altres, els qui ens acusaven d’extremistes, eren els moderats. Avui, les ideologies es troben en evident procés de renovació. És per això que resulta tan important que tothom es mulli, que les diferents forces polítiques aclareixin sobre quines bases ideològiques volen construir el futur Estat català independent, si és que el volen construir. Si tot va com ha d’anar, serà la futura Constitució catalana la que ens dirà on es situa, en l’eix social, el nou estat.

Però entretant hi ha una qüestió que, per la seva centralitat, ocupa els espais majoritaris de la societat catalana: la defensa del dret a decidir. Totes les anàlisis fetes fins ara indiquen que la necessitat d’una consulta sobiranista és reivindicada per aproximadament un 80% de la població. Però és que, a més, i fins que no es demostri el contrari, els partidaris de la consulta que s’han manifestat públicament –i no em refereixo als partits sinó a “la gent del carrer”- ho han fet des de plantejaments clarament independentistes. No insistirem en les dades de les darreres manifestacions, perquè es tracta d’una evidència que cau pel seu propi pes. Aquest és, doncs, l’estat de la qüestió: hi ha una amplíssima majoria sobiranista, i mentre algú no demostri empíricament el contrari, és a dir, mentre ningú no evidenciï una capacitat de mobilització no ja igual, sinó relativament aproximada, hi ha també una majoria independentista.

Sí, és cert, durant anys als independentistes ens van dir radicals. I encara que sovint ens negàvem a admetre-ho, haurem d’acceptar que, si més no a nivell etimològic, tenien tota la raó. Però les societats evolucionen, i les majories es transformen. En el cas català, la moderació ha deixat d’identificar-se amb el “peix al cove” per transmutar-se, simplement, en “anhel de llibertat”. Els sobiranistes, els independentistes, som la majoria. Som els moderats.

“Qui té por dels moderats?”, es preguntava fa poc en un editorial el diari degà de la premsa catalana. Goso aventurar una resposta: els radicals, tenen por dels moderats. I qui són, els radicals? Doncs aquells que se situen a l’últim grau, fora dels consensos de la majoria. D’exemples en tenim uns quants. El mateix diari que feia la pregunta n’acull un bon mostrari, començant pels defensors de terceres vies i altres galindaines per l’estil...