Ho amolla Jordi Amat durant un debat al Cercle de Cultura, el passat dimarts: segons fonts d’una important empresa editorial, els consumidors habituals de cultura en català no són més de 250.000 persones. Retinguem la xifra. Això passa en un país que té una població de poc més de 7.700.000 habitants. Dit d’una altra manera, la massa crítica que aguanta les indústries que aposten per continguts en català representa només una trentena part de la ciutadania. I això passa després de quaranta-dos anys de governs autonòmics. Uns governs que han impulsat diverses campanyes de normalització lingüística, han implantat la immersió escolar i han dotat el país d’una televisió i una ràdio públiques, tot amb l’objectiu d’estendre l’ús social de la llengua.

El Cercle de Cultura ens va convocar arran de la publicació del llibre de Marc Roig Badia titulat Barcelona, cultura sense capital. A més de l’autor i d’Amat, hi van intervenir Carme Fenoll i Jordi Pardo. Per bé que l’assumpte inicial que havíem de tocar era la suposada decadència cultural de la capital catalana, la conversa va dedicar una bona estona a especular sobre la viabilitat futura de la cultura feta en català al costat d’una llengua tan forta com és el castellà. En aquest context, es va parlar del perill de mitificar algunes etapes passades, com el període republicà dels anys trenta o l’efervescent moment dels anys setanta, tot just després de la mort del dictador. Sobre el present, vam constatar que, en democràcia, no havia augmentat, com tocaria, el nombre de consumidors de cultura en català. El fet és inquietant.

En el resum de l’informe dels experts encarregat per la Generalitat dins del Pacte Nacional per la Llengua, hi llegeixo això: “Hi ha sectors, com el del teatre, on oferta i consum en català són majoritaris. En el llibre i la música, el català mostra un gran marge de millora. I en el món del cinema i del videojoc, la seva presència és altament deficitària. En aquest context, el Departament de Cultura ja ha anunciat que enguany ha augmentat el pressupost dedicat a l’audiovisual fins als 25 milions d'euros, la xifra més alta que ha dedicat mai a aquest àmbit. Cultura també ha creat la Direcció General d’Innovació i Cultura Digital, amb la intenció de donar suport a l’àmbit del videojoc català, entre altres”. Són constatacions que no engresquen gaire, fins i tot si no volem abraçar el pessimisme dramàtic que alguns exhibeixen.

La paradoxa és desconcertant: mai com ara el català havia estat tan present en l’esfera pública, però sembla que aquest idioma ha deixat de ser atractiu per a molts sectors de la ciutadania, començant pel jovent, que es passa al castellà amb molta facilitat (fins i tot els fills de famílies catalanoparlants). Durant el debat, també va aparèixer la qüestió tabú: acabarem els catalanoparlants esdevenint una minoria dins la minoria nacional que és Catalunya respecte de l’Estat espanyol? És una hipòtesi. Minoria dins la minoria seria igual a convertir-nos en residuals. Seria un camí més o menys llarg cap a la marginalitat i el pintoresquisme.

Ser minoria dins la minoria representaria un punt i final. El trist final de tot el que va aconseguir sintetitzar i propulsar, des de mitjans del segle XIX, el catalanisme en totes les seves expressions culturals, socials i polítiques. Si això passés, s’hauria acabat “el miracle català”, com el va descriure l’historiador Pep Termes, el gran estudiós de la catalanitat popular que inspira el nervi del nacionalisme català modern.

El recent èxit de la pel·lícula Alcarràs a la Berlinale ens ha omplert d’alegria. És com si, del bracet de la Carla Simón, tots els catalanoparlants haguéssim rebut un copet a l’espatlla per part del món que ens mira (a estones). La Catalunya real té moltes cares i el que passa a Alcarràs forma part d’aquella de què alguns mai parlen. Celebrem-ho. Però aquesta satisfacció per la projecció internacional dels nostres creadors conviu amb la preocupació per tot el que hem dit abans. Una obra com Alcarràs és un exemple de bona salut cultural o és, al contrari, una flor que no fa estiu? Perquè ja sabem que tenim cineastes, músics, escriptors, actors, pintors i ballarins de gran talent, però hi ha un públic que, dades en mà, no creix prou.

La cultura en català serà de masses o no serà. No n’hi ha prou amb l’èxit d’obres que s’adrecen a una elit selecta, que també n’hem de tenir. El gran públic per al consum en català es guanya allí on més dura és la competència amb el castellà (i l’anglès, en alguns àmbits). TV3 ja no pot fer sola aquesta feina, el món ha canviat, el vincle de les persones amb la llengua s’està modificant, nosaltres vivim i consumim d’una manera molt diferent de com ho fèiem fa trenta anys. Penso ara en Ramon Barnils, que tenia aquesta dèria: hem de tenir-ho tot en català, les traduccions dels clàssics grecs i llatins de la Bernat Metge i també les revistes del cor.

Si no ho tenim tot, recularem. Però això no depèn només de les actituds personals, depèn -sobretot- de quina mena de poder podem exercir sobre una determinada realitat. I, si parlem de poder, ja sabem que tornem a la sínia de sempre. Una llengua sense poder (o amb un poder petit) és una llengua a la defensiva. És la llengua de 250.000 consumidors, una admirable minoria amb tendència a ser-ho encara més la dècada que ve.