Fracassada la investidura del candidat del PP, Alberto Núñez Feijóo, s’inicia el compte enrere per tal que Pedro Sánchez obtingui els vots necessaris al Congrés dels Diputats per seguir ocupant els despatxos de la Moncloa. El termini està fixat i si no aconsegueix sumar els suports dels partits catalans i bascos hi haurà noves eleccions amb resultats del tot incerts.

Amb els trumfos a la mà, els independentistes catalans redoblen l’aposta i demanen amnistia i un camí clar cap a un referèndum d’autodeterminació. L’aposta és tan clara que –atenció!– Junts i ERC han tornat a posar-se d’acord al Parlament per primera vegada en molt temps, per apujar el llistó de la investidura de Sánchez. Els socialistes han respost amb un comunicat conjunt de la seu central i la sucursal catalana apuntant-se a la chicken run i assegurant que si s’ha d’anar eleccions, s’hi va i punt. Sembla molt difícil un acord amb uns punts de partida tan allunyats i que Sánchez no se’n sortirà aquest cop.

No corris tant!, va dir-li el Mag d’Oz a la Dorothy. Més enllà de la litúrgia d’una negociació tan complicada, el cert és que cada força –Esquerra, Junts i el mateix PSOE– estudia la fórmula més indicada per embolicar el gripau que els seus electorats respectius hauran d’empassar-se i presentar-lo com quelcom mengívol i fins i tot atractiu. Ja hem vist com tothom movia fitxa per evitar fer impossible un acord. El PSOE amb el català al Congrés i a Europa i Junts agraint la feina del ministre Albares i oblidant allò del “pagar per avançat” en relació amb l'amnistia.

Potser qui ho té més fàcil és Esquerra Republicana, que ja ha superat el mal tràngol de canviar d’estratègia i vendre als seus un camí més llarg, més lent i menys èpic. Amb resultats minsos, és cert, però amb el trofeu d’haver aconseguit per primer cop que l’Estat acceptés la naturalesa política del conflicte entre Catalunya i Espanya. Un nou pacte d’investidura amb la participació de l’alquimista Junqueras –a canvi de finançament, Rodalies, o un compromís eteri de negociació– no resultarà estrany per a l’electorat d’ERC, que sempre ha mostrat les seves cartes i no ha amagat el canvi d’estratègia.

Junts ho té una mica més complicat. Després d’anys repetint que no hi ha cap negociació possible que no sigui per aplicar el resultat de l’1 d’octubre, i per criticar Esquerra per pactar, ara haurà d’empescar-se un relat plausible per als seus irreductibles. D’aquí l’analogia amb els Acords de Divendres Sant a Irlanda del Nord. Una comparació que no s’aguanta per enlloc, però que serveix d’avís per a navegants: hi ha predisposició a acceptar un acord que reconegui que en un futur indeterminat els catalans poden votar el seu futur polític, sense concretar data ni continguts. Un acord d’aquest tipus haurà de ser revestit d’una enorme solemnitat per tal que l’electorat de Junts l’accepti. L’alquimista Puigdemont és un expert en bastir i explicar relats èpics. No serà fàcil, però si hi ha algú dins de l’espai de Junts que pugui fer-ho és ell.

Finalment, el gran alquimista de la política espanyola, Pedro Sánchez, negociarà la investidura disposat a tot i més per garantir-se la continuïtat en el poder. La jugada dels indults li va sortir prou bé i sense gaire factura electoral. El que hagi de cedir ara, tindrà quatre anys per fer-ho digerir al seu electorat. Sánchez ha donat l’ordre d'avançar en els detalls d’un acord que inclourà l’amnistia i traçarà un pacte d'estat per a la resolució del conflicte polític, que sigui eventualment sotmès a votació popular. Això sí, mantindrà viva la negociació fins al final amb un ull en els documents i un altre en els trackings diaris que diuen com quedarien els blocs de l’esquerra i de la dreta en cas d’avançament electoral.