Sobra la ingenuïtat i el vernís. El sobiranisme acumula desgast, erosionat per les malfiances i els dubtes, indecisió que ha posat en risc alguns dels preparatius del referèndum. No passa res per constatar-ho. De fet, és periodísticament saludable. Però, malgrat les dificultats internes i el setge de l'Estat per via judicial i policial, el sobiranisme té un projecte i sembla disposat a portar-lo a la pràctica. I és un projecte sobradament legitimat, perquè és genèticament democràtic, i perquè compta amb l'empenta del carrer i la garantia de les urnes. Tot això no són opinions, són certeses. Ara el que cal saber és si amb la legitimitat i la determinació n'hi haurà prou per votar l'1 d'octubre.

Amb Rajoy a la Moncloa, no hi haurà pacte possible per exercir el dret a decidir, només apel·lacions rígides al compliment de la llei. Rajoy ha fet de la llei una taula de manaments que no admet esmena ni debat. Quan es tracta de Catalunya, no hi ha marge per a la política. La unitat d'Espanya es defensa amb la custòdia del marc legal. Evaporada per inconsistent l'operació diàleg i la cortina de fum de les inversions, fa temps que la dreta espanyola ha alçat, davant dels passos endavant de l'independentisme, la paret infranquejable de la legalitat constitucional. Veurem què és capaç de construir el PP després de Rajoy, dèbil portador de l'estandard de la llei, que conjuga malament amb Gürtel.

La dreta espanyola ha debilitat les institucions de l'Estat fins al punt que la divisió de poders té fronteres avui força difuses. Tan rígida en segons quines situacions, la legalitat s'ha moldejat quan ha calgut. El TC actua com si fos una cambra parlamentària més -el Parlament ja no pot ni autorregular-se-, la Guàrdia Civil interroga sense que quedi clar a les ordres de qui actua i al ministeri de l'Interior no s'ha aplicat una desinfecció profunda tot i les evidències de l'ús partidista dels recursos públics. Cap dimissió, tampoc cap cessament. La Fiscalia, quieta.

Una part de l'esquerra espanyola també s'ha quedat immòbil. Només la complicitat de Pablo Iglesias al Congrés trenca el guió del bloc constitucionalista. Una veu, la d'Iglesias, menystinguda pel sobiranisme, més entretingut a buscar-li contradiccions en cada declaració -conscient que les té- que a etiquetar-lo com a veu amiga. Més enllà de Podem, la Meseta és un prat erm. La vella esquerra espanyola diu voler solucionar el plet català amb política, però ha assumit el marc mental de Rajoy, el que s'acaba en els marges de la legalitat del 1978.

"Fora de la llei no hi ha res", diu Pedro Sánchez quan Susana Díaz fa aparèixer la cara menys federalista del PSOE, la que no reconeix l'Estat plurinacional. Cert. Fora de la llei hi ha silenci. El silenci còmplice de qui calla davant del TC, la Guàrdia Civil i l'"operació Catalunya". És la vella esquerra que mai ha pogut o ha volgut canviar Espanya, la que avui fa d'aliada de Rajoy.