Ara que s'apropen les Festes i amb elles els típics àpats d'empresa, família i/o amistats, aprofito per reivindicar els amics invisibles. I no em refereixo als desapareguts de torn, impresentables que s'excusen en la manca de temps per no reconèixer obertament les seves prioritats. (I dic impresentables no per la seva poca educació o perquè no siguin aptes de ser vistos en públic com defineix el diccionari, sinó per la seva falta de presència.)

Potser recordareu l'amic invisible per ser aquell ésser imaginari que ens acompanyava al llarg de la infantesa, en l'alegria i en la tristesa, en la salut i en la malaltia, en la rutina i (sobretot) en el joc. El que aterria als mapares pel seu estatus no-material i que posava en dubte el nostre seny- com si el fet de somiar fos terrible o contagiós-, mentre que, en realitat, no era més que un sparring en l'aventura de relacionar-se (amb un mateix i amb el món).

Jo, de petita, tenia un amor platònic invisible. Era un aventurer que viatjava pel món defensant causes perdudes i que, de tant en tant, m'escrivia cartes- casualment amb una cal·ligrafia molt similar a la de la meva millor amiga d'aleshores, que era precisament qui me les feia arribar. Tot molt emocionant- i curiós, és clar. Llàstima que vam perdre el contacte...

Amb els anys i les coses que passen, una assumeix que ha de tocar de peus a terra, deixar de fer volar coloms, i un llarg etcètera, fruit de les creences (limitants) que la majoria de mapares ens inculquen per a garantir la supervivència de l'espècie... A costa de la imaginació. De la fantasia i la sorpresa. En fer-nos grans, aquells personatges fantàstics desapareixen, i la seva companyia es veu substituïda per amistats, companys de treball,... Relacions humanes o animals, però reals. Adultes. Perquè som persones serioses, nosaltres. Oi? Igual que l'home de negocis d' "El petit príncep"...

Quan algú diu que els grans no cal que ens fem res, que els regals són per la quitxalla, que quina murga allò dels paperets, bla, bla, bla, un amic invisible mor en algun lloc de l'univers, deixant sol a un pobre infant. De debò que vols aquest pes en la teva consciència, estimat lector? Havent-hi portals i aplicacions gratuïtes que ens ajuden a mantenir viu el seu esperit (i a fer el sorteig) com aquest o aquesta, i també que donen idees solidàries i econòmiques?

Diu una llegenda budista que un alumne va preguntar-li al seu mestre com podia saber si tractava bé als altres; i aquest va respondre-li: quins altres? Doncs això. Facis el que facis, recorda que el veritable regal és el temps. El present. L'atenció. I ho és per a qualsevol, gran o petit; inclòs tu mateix. Perquè en el fons, tots sabem que allò que realment importa és invisible als ulls. L'amistat. O l'amor. Així que gràcies, amic invisible. Per llegir-me. I per tot.