He quedat amb una amiga a les quatre de la tarda a la llibreria La Central, i descobreixo que se m'està a punt de morir la bateria de l'iPhone (fa tres mesos que en vaig aconseguir un de subvencionat: la joguina val la pena, però se li gasten les piles de seguida). No tornaré a casa fins al vespre i no vull ni puc estar tantes hores desconnectada. Entro en una botiga de complements informàtics disposada a comprar un carregador, sense èxit: no en venen, i no creuen que en pugui trobar cap si no baixo fins a plaça Catalunya.

A la llibreria, demano als que hi treballen si per casualitat tenen un carregador per deixar-me: tampoc, què hi farem. Mentre espero l'amiga, em miro el mòbil agònic i se m'encén la llumeta. Obro el Twitter i faig una piulada desesperada: dic que sóc on sóc, que no tinc bateria i que busco una ànima caritativa que passi per aquí amb un carregador a mà.

A l'acte, un seguidor que només firma amb el nom propi em pregunta, també via Twitter, si em cal un cable amb USB o amb endoll. Responc amb cert escepticisme i al cap de cinc minuts mal comptats ja el tinc a la llibreria, amb el carregador que necessito i sense exigir res a canvi. Caram. Recupero de cop la fe en la humanitat.

Ja amb el mòbil ressuscitat, corro a explicar la batalleta en 140 espais. "Sort que Jack l'Esbudellador no llegeix les teves piulades", comenta un seguidor. "I no ho ha aprofitat per fotre't la cartera? Si em dius que no, seré jo el que perdré la fe en els catalans", fa un altre. Li dic que no, que conservo el rellotge i la cartera (i el mòbil, per descomptat) i replica: "Estic fent la maleta cap a Nàpols".

Doncs això: al món encara queda bona gent, i de tant en tant fa il·lusió comprovar-ho. Però als meus fills els seguiré dient que no es refiïn dels desconeguts, suposo que per protegir-los dels assassins en sèrie.