Hi ha ocasions especials, a la vida, en què fan falta bolets. Són aquells moments concrets en els quals no és que siguin necessaris, sinó que esdevenen del tot imprescindibles. No em refereixo a una exhibició pública permanent dels bolets, perquè això comportaria rodolar, fàcilment, pel fangar de la fongofília exacerbada que sempre acaba essent, només, pura fatxenderia, mostra barroera de pinxo de barri, avesat a tenir-los sempre a la boca, en comptes del lloc on, tradicionalment, els correspon. És a dir, presumir sempre de marcar paquet, sense, ai las, tenir-ne...
 
Atesa la situació, la pregunta que hom pot fer-se, ben legítimament és aquesta: hi ha bolets a Catalunya? Així, doncs, Catalunya té bolets? I, encara que la resposta probablement pot sorprendre més d'una, i fins i tot més d'un, doncs, sí, sí que n'hi ha. A Catalunya sencera, al País Valencià i a cadascuna de les Balears i Pitiüses. N’hi ha i en tenim, encara que no sempre en sigui perceptible la presència. A les Illes i a part del País Valencià, el mot habitual per referir-se als bolets és esclata-sangs, a Menorca empren pebrada i, a Eivissa, pebràs, tot i que, en plural, pebrassos és el terme emprat a Mallorca per a referir-se als rovellons. A cadascun dels territoris de la nostra geografia nacional, hom va a buscar, caçar, cercar, collir o plegar bolets, i també es parla d’anar al rovelló, formes diverses per a referir-nos a la mateixa acció que, sovint, per la complexitat i dificultats de la conjuntura, requereix tenir pebrots.
 
Llegeixo que “els bolets impulsen el sistema de defenses, estimulen l'activitat cerebral i, pel seu alt contingut en iode, revitalitzen l'organisme”. Si aquestes són, com sembla, les virtuts benèfiques atribuïdes als bolets, sorprèn com, fins al moment present, encara no hi hàgim acudit seriosament, en una pràctica transversal. I no deu ser pas perquè no tinguem on triar, ja que la diversitat boletaire nacional és extraordinària i el devessall de noms tan fascinant que crida l’atenció que en fem un ús tan escàs, tenint en compte la generositat de varietats amb què ens obsequia la mare naturalesa: ceps, rovellons, llenegues, rossinyols, camagrocs, carlets, groguets, cama de perdiu, trompeta dels morts, apagallums, camperols, ariganys, orelles de gat de peu llis, reigs, fredolics, llengua de bou, mocosa blanca, pentinella, cassoleta taronja, cresta de gall, pebrassos, peu de rata groc, bolets de tinta, cama-secs de bosc, cualbres vinoses, creixes, llores aspres, moixernons, mollerics, garlandins, múrgoles, peus de rata, pimpinelles morades, pinetells, pollancrons, falsos rossinyols, pampes, pixadines vermelles, gírgoles de bruc, rubiols de sang o botes de neu anisades, entre altres.
 
El recurs permanent als bolets, sobretot en l’àmbit de la dialèctica boletaire, tendeix, generalment, a la més gran de les inutilitats. És clar, doncs, que no té sentit recórrer-hi com a argument, constantment, ja que no condueix enlloc. En canvi, en els moments més transcendentals, tant en els que els precedeixen, com en els que els segueixen de manera immediata, l’ús dels bolets es fa inevitable. Això sí, cal pensar molt bé quan, on i com s’acut a aquest cos fructífer d’un fong basidiomicet o ascomicet, carnós, suberós o gelatinós, format a partir del miceli, gairebé sempre en contacte amb l’exterior. Suposo que m’explico... En tot cas, la seva utilització ha de ser administrada sempre amb racionalitat, per tal de no caure en el ridícul de les crides patriòtiques continuades a collir bolets, quan és evident que no hi ha gens d'interès d’anar-hi, o bé per evitar els problemes que podria ocasionar-ne un empatx per consum excessiu, sobretot verbal.
 
Quan es decideix sortir a la cacera de bolets, cal fer-ho amb molta intel·ligència i, sobretot, amb un coneixement molt precís del terreny, no fos que caigui en la temptació de creure que tots els altres boletaires duen al cistell de vímet fongs tòxics, simplement perquè no pertanyen a la nostra mateixa colla. Confondre una múrgola amb un reig bord pot ser un error gravíssim, de conseqüències fatals tan greus com prendre per un pinetell allò que és un bolet de mantellina. Hi ha, doncs, bolets amics o mengívols i d’altres que són, malauradament, enemics metzinosos. Però cal saber diferenciar-los i no equivocar-nos de bolet.
 
Amb la riquesa de varietats de bolets que senyoreja arreu dels Països Catalans, no hi ha dubte que el Govern de la Generalitat de Catalunya, si un dia n’hi ha, els partits, les entitats, els sindicats, les associacions i les institucions de tota mena s’adonaran que, quan el dia arribi, s’haurà de recórrer a la solució boletaire, justament quan, on i de la manera que més eficaç sigui recórrer al fong com a mètode. I que l’ús d’aquesta via, quan la cosa vagi de debò, haurà de ser transversal, és a dir, emprada per tothom, col·lectivament i individualment, sense excepció, perquè tots serem al mateix bosc i, en aquell moment decisiu, no podem perdre el temps a escatir si el veí del nostre costat és o no de la nostra colla, perquè, si cerca bolets és evident que també és boletaire.
 
Són quasi quarts de dues i, aturat davant l’aparador d'una llibreria, hi descobreixo un títol que em crida l’atenció: Els bolets de Catalunya, així, tal com sona, amb tota la valentia, amb patriotisme militant i sense complexos. Hi entro abans no em tanquin la botiga i en fullejo les pàgines, il·lusionat, convençut que, finalment, ara va de bo, amb un corpus teòric i tot, un full de ruta, una estratègia elaborada, lideratges sòlids, però vinga passar planes i planes, fotos i més fotos en colors, però no hi veig ni una estelada, ni gent al carrer manifestant-se, ni ningú implementant cap República, ni llaços grocs ça i lla, ni pancartes als balcons, ni policia repartint estopa, ni vies àmplies, ni jugades mestres, només hi surten rovellons, de tota mida, forma i color, però només rovellons. Empès per una pruïja irrefrenable veig, ai las, que l’entusiasme m’ha fet creure que ja hi érem. Però, no. Me’n vaig a dinar, abans no em quedi sense taula, ara que no cal que ens cruspim la teca amb un embut, sinó que podem fer-ho ja a un ritme més civilitzat, amb sobretaula inclosa.