Aquesta setmana ha estat marcada per les notícies referents a la família reial espanyola. Notícies a tres a bandes. Dimecres, l’endemà de Sant Joan, Palma es llevava amb la carpetada del jutge Castro, que tancava quatre anys d’instrucció confirmant la imputació de la germana del rei per tres delictes. I dijous, Felip VI aterrava a Girona en la seva primera visita a Catalunya com a nou comte de Barcelona, mentre a Madrid s’apressaven a votar l’aforament del pare.

De Palma a Girona i de Girona a Madrid, passant per Barcelona on el Parlament de Catalunya aprovava una moció que demana un referèndum sobre la monarquia. Vaja, que hem tingut una setmaneta molt borbònica, una setmaneta –i ja en van dues- en què els quioscos catalans s’han tenyit més de rosa que mai!

Però el rosa no és el problema. Com tampoc és un problema la quantitat de planes que cada diari ha dedicat a la família reial. Podríem fer una mena de rànquing de la bufonada, a partir del pes informatiu que cada mitjà ha dedicat als borbons. Però més que la quantitat, allò rellevant és la qualitat.

I vet aquí que dijous, dia d’autos, en què totes les portades havien d’informar de la imputació de la germana del rei, la gran majoria de diaris, tant de Catalunya, com de les Illes, el País Valencià i Espanya, situaven la notícia on pertoca: en Cristina de Borbó, la imputada. Però hi va haver dos diaris –dos- que no ho van fer així. Hi va haver dos diaris que van obrir la portada amb una foto de.... tic-tac-tic-tac: el jutge Castro!!!

“El justicier” titulava La Razón. “Un jutge decidit” titulava La Vanguardia. Tots dos amb la mateixa foto, la del jutge Castro dalt de la moto i amb el casc posat, mirant de cara, com si d’un cartell de la sèrie “Quan es fa fosc” (Dark Justice) es tractés. Vet aquí com, superant tots els rànquings del rosa i de la bufonada, ja hem arribat a l’extrem de capgirar el criteri periodístic fins al punt que la notícia ja no és que la germana del rei sigui imputada de tres delictes, sinó que la notícia és que un jutge hagi gosat acusar la infanta. El clàssic de l’acusat acusador.

Estem al segle XXI o estem al segle XIX? “De suport no n’hi faltarà a Felip VI, per dur a bon port la seva missió. I entre aquests, té el d’aquesta casa”, escrivia el comte de Godó en persona l’endemà de la proclamació del nou rei. Queda clar, escrit i signat, que hi ha servituds, lleialtats i imaginaris que, per molt que giri el món, continuen ancorades en el temps dels joglars i bufons. Però, mal que els pesi, el món és rodó i, per tant, gira i girarà, per molt bufons que vulguin ser alguns.